Egobloguers: desprestigiats o envejats?

Estan convidats a totes les festes i desfilades, però són objecte de burla a les xarxes

Amb un repertori tan infinit com a vegades estrambòtic de posats davant la càmera, els bloguers de moda van a les festes del moment, els paguen hotels, els regalen roba, tenen una gran vida social, els segueixen milers de persones a les xarxes socials, i sempre surten impecables a les fotos que pugen al seu perfil d’Instagram. Però, ara mateix, són carnassa de les crítiques i els comentaris més irònics a les xarxes socials. El fenomen dels egobloguers va esclatar fa uns set anys, quan nois d’uns vint anys, apassionats del món de la moda, pujaven al seu blog fotos amb el seus looks diaris. “Han arribat per mostrar la moda d’una forma més personal, atrevida i pròxima i la seva naturalitat és el que ens ha captivat”, comenta Carmen Santos, professional integral de màrqueting online i periodista de PuroMarketing. Les firmes se’ls rifen perquè surtin a les fotos dels seus posts amb alguna peça de roba seva. I els més consolidats poden arribar a cobrar de 500 a 1.000 euros, o més, per anar a una festa. La polèmica està servida. A molts professionals del món de la moda i la comunicació els costa digerir l’èxit d’aquests nous líders d’opinió. ¿Enveja o crítica constructiva? “La negativa a considerar una egobloguera com una professional de la moda es deu a la manera en què han irromput en aquest món, sense permís, trencant tots els esquemes, i han aconseguit situar-se com influencers en el sector, arrossegant fidels seguidores que es prenen al peu de la lletra totes les seves recomanacions. El seu poder és tan gran que marques i revistes de moda les persegueixen. ¿Se’n pot tenir certa enveja, oi?”, apunta Carmen Santos.

Els efectes de la saturació

“He anat a festes en què l’egobloguera de torn estava avorridíssima i quan li ha arribat el moment de fer-se les fotos s’ha posat a saltar i riure com una boja”, explica la periodista catalana Raquel Córcoles, coneguda per signar les tires còmiques de Moderna de Pueblo. “Quan veus de prop tot aquest món, el desmitifiques -afegeix Córcoles-. Vaig fer un viatge entre egoblogueres de moda i només els faltava cantar I’m a material girl. Fins a aquell dia no sabia que es podia parlar de roba i de complements 24 hores al dia”.

I és que davant de la massificació dels blogs de moda, s’està produint tot una resposta antibloguera a les xarxes socials, on es poden trobar els comentaris més sarcàstics respecte a aquesta figura. A YouTube hi ha penjades diferents paròdies com la titulada It girl, d’Oriol Puig Playà, o el compte d’Instagram @YouDidNotEatThat, obert fa poc, que amb més de 118.000 followers es mofa dels egobloguers que posen a les fotos envoltats de cupcakes, batuts ensucrats, gelats i dònuts de coloraines. També es va publicar el llibre 2013, de Honolulu Books, escrit per Lucía Muñoz Molina, que fa una crítica àcida a aquest fenomen. En el llibre l’autora escriu com si fos una mestra en un centre de reeducació per a egobogueres, i s’hi poden llegir crítiques a aquest fenomen: “A mi el que m’agradaria ser és, què coi, una egobloguera de moda. No penseu que envejo els seus drapets o les festes barates. El que realment em fa fascina és que tenen la capsa de dotze pintures incrustada a consciència a la closca. Si no, no m’explico com el dia en què el govern d’Espanya va anunciar una retallada de 10.000 milions d’euros en educació i sanitat vosaltres estiguéssiu comentant que emocionant que era el fitxatge de Ralf Gibbons com a director creatiu de la firma d’alta costura Prior”.

Noemí Merino, publicista i autora del blog Quiero ir de compras, opina que “les egoblogueres comencen compartint els seus looks i acaben compartint tots els aspectes de la seva vida privada: n’hi ha que han arribat a difondre comunicats sobre les seves separacions amoroses”. El punt narcisista d’aquest tipus de blogs és una arma de doble tall. Carmen Santos, en un article sobre el narcisisme a les xarxes socials, parla de la trampa de l’ego i al·ludeix a una frase de John Boldoni que diu: “No passa res si la gent es pensa que ets Déu, el problema arriba quan comences a creure-t’ho”.

“Nosaltres anem a festes, de viatge, ens deixen o ofereixen roba... Això és el que només veuen els haters. El nombre de tuits, fotos pujades a Instagram i les actualitzacions a Facebook pujades abans, durant i després de la festa, així com les hores dedicades a escriure un text i triar les fotos per al post, que, a vegaeds, preparem fins a la matinada... Sembla que no ho veuen, o no volen veure-ho”, opina Arturo Gil, periodista, relacions públiques i egobloguer (@ArthurGilBordes).

Potser és fàcil criticar un fenomen englobat en un món que ja de bon començament és titllat de superficial? ¿O realment estem davant d’un nou ofici que cal professionalitzar? ¿Ja està realment massificat aquest mercat? “Als Estats Units ens porten 10 anys d’avantatge, està regularitzat i professionalitzat; per tant, si comptem tot el camí que ens queda per recórrer fins a arribar a aquest punt, no és tard per fer un blog de moda”, assegura Isabel Leyva, consultora de màrqueting online i autora del blog Mamá, quiero ser blogger.

Per altres, com la periodista de moda Clara Guzmán, autora del blog Tela de moda,“arribarà un moment en què aquesta bombolla explotarà, perquè s’ha sobredimensionat, i quedaran realment els que compleixin les expectatives del consumidor”. D’altra banda, María Cadepe, directora de la revista de moda KOHMagazine i, des de fa poc, youtuber,sentencia que “tothom té dret a obrir un blog, però no crec que tothom tingui el dret de qualificar-se com a bloguer de moda”.

Egobloguers sense nòmina

Les arenes movedisses per als egobloguers les trobem en el terreny de la publicitat, la seva principal font d’ingressos. Els més crítics no veuen amb bons ulls que les marques i les firmes de moda els paguin per portar la seva nova línia d’ulleres de sol o que recomanin una nova màscara de pestanyes al seu blog assegurant que és la millor que han provat en la seva vida. “Són tanques publicitàries humanes, que igual que et venen la seva falsa vida idíl·lica t’anuncien tots els productes que els regalen i et colen en cada foto les marques que els patrocinen”, opina Córcoles, i afegeix: “És difícil prendre-t’ho bé perquè representen un ideal de vida que tots voldríem (tot gratis!), però aconseguit per mitjans que a molts no ens semblen dignes. Fa la impressió que és més fàcil guanyar-te la vida fent-te passar per estúpida que treballant de valent”.

Molts asseguren que ja no existeixen les recomanacions sinceres. María Cadepe explica: “Tinc moltes amigues i conegudes egoblogueres que arriben a mentir amb les seves visites per aconseguir publicitat... Les noves seguidores de moda (les més jovenetes) es pensen que es pot arribar a viure de fer-se tres fotos amb bolsos cars sense importar com escrius, i es creuen que una bloguera porta molt una marca perquè li encanta, i és simplement perquè li paguen”.

“Si la publicitat en revistes i en webs es paga, per què no a un bloguer? -defensa Arturo Gil-. Els bloguers hem de ser conscients, i hi hem de ser conseqüents, que hem decidit obrir una porta d’intimitat que abans estava tancada i convertir la majoria del nostre life style i la nostra feina en una cosa pública. Des d’aquest moment, hem d’estar preparats per sentir de tot!”

El que és evident és que els blogs s’han convertit en un altre mitjà de comunicació que està canviant les regles del joc. “Algú va dir a les firmes que regalant una samarreta o una cupcake les blogueres ja en tenien prou, però no, també han de pagar factures i omplir la never com qualsevol altre mortal. Han d’entendre que si busquen difusió no poden aconseguir-ho gratis. Si els mitjans tradicionals cobren per la inserció d’anuncis, els blogs també”, argumenta Isabel Leyva.

Sens dubte, la consolidació d’aquest nou perfil de comunicador genera molts recels, i la controvèrsia sobre si els bloguers prenen la feina als periodistes és un tema candent. Arturo Gil comenta: “Jo sóc periodista i he sentit comentaris de tot tipus cap als bloguers: que qui es creien que eren per ser a la primera fila d’una desfilada (i jo pensava: ells no, la marca els ha col·locat allà), que per què a aquella i a l’altra els regalaven aquell bolso (i jo pensava: si l’hi han regalat és perquè la marca ho ha decidit). La resposta sempre és la marca”. Les estratègies de comunicació i de màrqueting es redissenyen, assegura Gil: “Abans de l’arribada de les noves generacions i les tecnologies, la premsa de moda i bellesa tenia uns privilegis (supermerescuts) i ara els han de compartir amb nosaltres, els que hem decidit moure’ns en comptes de quedar caducats, i sembla que en aquells temps no els feia gaire gràcia”. I conclou: “Ara, al cap d‘uns anys, molts tenen blog, perfil a Instagram per pujar-hi fotos amb actitud bloguera, són superactius a Twitter... Mai diguis d’aquesta aigua no en beuré”.

La primera agència per a egobloguers

Amb seu a Madrid, Okiko Talents va ser la primera agència de representar egobloguers. Quan van néixer només hi havia agències de models tradicionals i l’univers bloguer llavors es percebia “com una cosa passatgera amb un punt d’intrusisme”, explica Beatriz Portela, CEO i founder de Okiko Talents. “Com a agència, nosaltres ens encarreguem de gestionar el talent. Connectem les marques amb els bloguers, que són autèntics influencers que tenen el poder de crear i d’inspirar” diu Portela. Però qui fitxa a qui? “Nosaltres tenim molt clar el perfil de bloguer que ens interessa i quan en descobrim un hi contactem. Altres vegades també ha sigut a l’inrevés, i si veiem que encaixa amb el perfil Okiko nosaltres estem encantats de representar-lo”.

Més continguts de

El + vist

El + comentat