Escoltem aquesta tomba

Cap al tard, des del coll d’Arbolí, tornant d’una llarga excursió, se’ls va aparèixer Siurana, il·luminada per un cel daurat. Semblava de somni, un grup de cases reunides al capdamunt d’un queixal de roques. La geografia accidentada d’aquests penya-segats, sovint mortals, és d’una bellesa màxima i solitària, pàtria d’escaladors d’arreu del món, atrets pel paisatge escarpat, pel mateix fet inexplicable pel qual Núria Folch i Joan Sales se’n van enamorar el 1948, de retorn de l’exili mexicà; exacta la mateixa imatge que contemplem ara des de la tomba on reposen, ambdós, al cementiri de Siurana. Però, som conscients que aquí hi ha soterrada una gran veritat? Sentim com parla la tomba senzilla d’en Sales: aprenguem a escoltar, entendre la biografia del poeta, l’escriptor d’ Incerta glòria (1956), traductor de Dostoievski, soldat, professor de català, editor que des del retorn se centra en tasques editorials importants com la creació d’El Club dels Novel·listes, on descobreix autors com Villalonga o Rodoreda.

Per llunyana que ens pugui semblar, és la biografia anònima i silenciada de tots nosaltres, almenys de la majoria: la d’aquells que hem heretat, encara que no ens ho sembli, la Catalunya congelada que descriu el periodista i escriptor Francesc Canosa quan parla del documental Joan Sales. L’home incòmode, la veritat que fa nosa (produït per Daltabaix) i que es resumeix en la frase estel·lar de Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. Una senyora frase. Ens parla de l’absència flagrant d’una memòria col·lectiva que, després de la Guerra Civil, es va explicar exclusivament i de manera reductiva des dels relats hegemònics i del maniqueisme de bons i dolents. Com diu Canosa, retratar Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912-1983) és retratar “un dels testimonis més veritables de la història recent d’una Catalunya que -atenció!- ha viscut sempre sota la taula”; la Catalunya que reclama encarar la veritat d’una vegada i exigeix, amb tota la força silenciada del personatge, que es deixi de substituir la mentida “roja per la negra”, o al revés; el país que exigeix que es tingui en compte la vocació permanentment polifònica que tan bé s’expressa a Incerta glòria, la visió completa que no ha estat explicada, i que és el somni enterrat a Siurana.

Els que van tapar Sales, ¿ja saben que Incerta glòria és probablement la gran novel·la de la Guerra Civil, i que entendre-la és comprendre que la complexitat no és decorativa? No es perdin la descripció de l’espantada republicana pels mateixos territoris que tan minuciosament i premeditada ha descrit Sales unes pàgines abans; adquireixen categoria de malson sistemàtic: el malson de la Història que ho tergiversa tot si no estem atents; o el tros de postguerra descrita en la part titulada El vent de la nit, en una Barcelona sòrdida, de quarto fosc, que ara contrasta amb el somni daurat que espetega sobre aquesta tomba -polifònica- de Siurana; insisteixo en l’adjectiu: això és Sales, realitat congelada que preval. Canosa ofereix una altra imatge, que he llegit per alguna banda: a la recerca de la veritat sobre el conflicte bèl·lic, la nostra tragèdia col·lectiva, s’adona amb estupefacció que la memòria només s’ha explicat de manera parcial utilitzant algun dels petits quadres d’un cub de Rubik, i no amb el cub sencer. Sembla que ens ha fet mandra. Però això és el que es proposa aquesta immensa obra, de lectura obligatòria; novel·la bella, de difícil accés, com Siurana, encimbellada en un queixal antic, agrest i recòndita, amb elevacions considerables, envoltada de solcs profunds i perillosos. No cal preguntar-se per què la parella Folch-Sales va voler que l’enterressin aquí, encarats al coll per on van arribar la primera vegada. L’existència del poeta sempre, sempre és metafòrica. Escoltem aquesta tomba, que parla de nosaltres. I llegiu Incerta glòria, recoi, ja no sé com ho he de dir.