Estimar la ment

Un dels motius que sovint condueixen a la meditació és el desig de poder aturar la ment, de parar el tragí incessant dels pensaments, d’aconseguir per una estona la “ment en blanc”. De fet, se sol comparar la ment amb un mico boig que salta de branca en branca sense obeir cap ordre. Trobem una història zen que il·lustra aquesta mateixa sensació. El conte explica com un ancià, assegut tranquil·lament davant de casa seva, veu passar un cop i un altre un home a cavall que va d’una banda a l’altra sense parar. Al final no pot evitar cridar-lo i preguntar-li: “¿On vas?” I el genet respon: “No ho sé. On em porti el cavall”.

Aquest cavall, o la ment, sembla ser així el dolent de la pel·lícula, el causant de l’absència de pau perquè se’ns emporta on vol, però si considerem els pensaments de manera negativa realment és quan els atorguem tot el poder. Durant la meditació podem observar com aquests pensaments sorgeixen, també com els pulmons respiren, com el cor batega o com la sang circula, i de la mateixa manera que no podem demanar al cor que deixi de bategar, no podem demanar a la ment que deixi de pensar. Si en lloc de rebutjar els pensaments, o enganxar-nos-hi, deixem que vinguin i se’n vagin, sense emetre judicis de valor, com qui observa com passa el paisatge rere el vidre durant un viatge, els pensaments perden el protagonisme i la ment es va calmant.

La ment no pot controlar la ment, com el foc no s’apaga amb foc, però a través de l’acceptació d’allò que sorgeix, des de l’observació calmada que aporta la meditació, podem aprendre a estimar la pròpia ment i convertir-la així en una bona companya de viatge. Perquè és a través de l’acceptació i no del control que tenim la possibilitat d’agafar les regnes del cavall i acompanyar-lo amb amor cap a casa.

Més continguts de

El + vist

El + comentat