Efímers 21/07/2013

Fal·làcies

3 min

La crisi, d'una manera o d'una altra, ens afecta a gairebé tots: austeritat mal entesa, retallades indiscriminades, pèrdua de qualitat i d'accessibilitat als serveis públics... Però sempre hi ha col·lectius que, per diverses raons, estan més exposats a les greus conseqüències d'una situació que ja fa cinc anys que dura. Un d'aquests col·lectius és, com haureu imaginat, el de persones immigrades.

És ben sabut que Balears és la comunitat que presenta un percentatge més elevat de persones estrangeres i on més ha crescut la immigració en les darreres dècades, si bé s'ha de deixar clar que dues de les tres nacionalitats més nombroses a la nostra comunitat són l'alemanya i la britànica, en principi excloses de la immigració econòmica, almanco dins la imatgeria popular que ja s'ha fixat clarament la diferència entre estranger i immigrant.

Els immigrants, col·lectiu que inclou les persones que migren per motius econòmics (fer feina) i fonamentalment de fora de la Unió Europea (exceptuant els búlgars i els romanesos), no venien a Balears a gaudir d'una jubilació daurada, sinó cercant una vida millor o simplement un futur mínimament digne que veien impossible d'assolir en els seus països. Sovint desenvolupaven (i encara desenvolupen) tasques que els autòctons no podien o no volien fer i una àmplia majoria tenien la intenció de tornar al seu país. Com demostren les dades, i malgrat la greu situació actual, avui són escassos els que, si poguessin, retornarien al seu país d'origen, ja que molts afirmen que la situació d'allà és pitjor que la de Balears. A més, si parlam de segones generacions (fills d'immigrants), el percentatge dels que volen quedar és clarament dominant, perquè la immensa majoria ha nascut a les illes o viscut aquí gran part de la seva vida.

Tres factors, al meu parer, fan que el col·lectiu immigrant sigui un dels més afectats per l'esclat i consolidació de la crisi: el primer, que ocupaven llocs de feina on s'exigia poca o nul·la qualificació, lligats a la construcció o a les tasques de la llar i fàcilment destruïbles o substituïbles; el segon hi va molt lligat: la situació contractual de molts d'ells (precarietat, temporalitat o fins i tot absència de qualsevol vinculació legal amb el treball); i per últim, la manca de xarxes socials consolidades on acudir quan pinten bastos.

I ara, a més de banyuts i fotuts, els toca pagar el beure? Dia sí, dia també assistim a un bombardeig de fal·làcies que malauradament van calant en les percepcions de part de la ciutadania, fomentades per gran part de la classe dirigent d'aquest país. Qui no ha sentit mai dir que els immigrants abusen dels serveis públics, que reben de l'estat més del que li aporten o que només vénen a Espanya per gaudir dels avantatges de l'estat del benestar sense aportar-hi res a canvi? Jo fins i tot he escoltat que la culpa que hi hagi economia submergida és dels immigrants, que treballen en les condicions que sigui, sense contracte, sense seguretat i sense cap tipus de garantia, exonerant l'empresari que utilitza aquesta mà d'obra i les autoritats que, per incapacitat o per conveniència, no solucionen el problema.

Tan nombrosos són els estudis que desmunten aquests arguments com gran és la dificultat per eradicar-los del pensament col·lectiu. Dades empíriques demostren que els immigrants reben de les administracions menys del que aporten a la Hisenda Pública, que tan sols l'1% dels perceptors de pensions de jubilació són estrangers (per la qual cosa la immensa majoria dels que encara tenen feina fa aportacions netes a la caixa de la Seguretat Social) o que fan un ús dels serveis públics bàsics menor al que els correspondria pel seu pes demogràfic.

Però, com qui sent ploure, hi ha governants que s'aferren a l'estalvi basat en teories absurdes i falses i retiren la targeta sanitària als que no tenen els papers en regla o economistes de reconegut prestigi que defensen que si tots els immigrants partissin d'Espanya, el problema de l'atur seria aviat un mal record.

D'una vegada per totes, hem de deixar de percebre'ls com a competència deslleial en l'obtenció d'uns recursos cada cop més escassos, com el treball. Hem de recordar, si voleu arguments econòmics, la gran aportació que feren al PIB durant els anys de bonança. Hem de reinvertir aquesta tendència negativa i garantir-los els mateixos drets i exigir-los els mateixos deures que tenen els "autòctons", perquè l'única cosa que ens diferencia és el lloc de naixement. Hem d'aprendre els uns dels altres, respectant costums i maneres de viure, tot enriquint la nostra societat.

En definitiva, hem de lluitar per eradicar aquesta visió negativa vers els immigrants, cada cop més generalitzada i que poc o gens ajuda a la integració i a la cohesió social. No els convertim en els caps de turc d'una crisi que no han ni hem provocat.

stats