LA VOLTA AL MÓN EN 49 DIES (17)

Si Frodo conduís...

A Nova Zelanda, si mai heu d’aparcar, prepareu-vos

Nova Zelanda és el primer país del món on van deixar votar les dones. És un dels pocs països on els cambrers no esperen propina i és el lloc on m’ha costat més entendre com recoi s’ha de fer per deixar un cotxe ben aparcat.

Nova Zelanda són dues illes llargues com un dia sense pa. Per veure-les bé és recomanable llogar un cotxe i fer quilòmetres. Ara bé, no espereu grans autopistes ni autovies. La sensació és la d’agafar la carretera de les costes del Garraf i no deixar-la durant quinze dies. No és perquè vagin endarrerits, tot el contrari. Els neozelandesos són grandíssims defensors del medi ambient i sempre que algú ha proposat en nom del progrés ampliar carreteres i fer túnels s’hi han oposat com un sol home. La gran majoria de carreteres, doncs, són lentes i pesades però a canvi permeten admirar el paisatge i les ovelles. A Nova Zelanda hi viuen poc més de quatre milions de persones i el doble d’ovelles. Ah!, i tot això conduint sempre per l’esquerra, que som al cul del món però és territori de Sa Graciosa Majestat, la reina d’Anglaterra.

No voldria perdre’m en les desenes i desenes d’atractius que té Nova Zelanda, però no em puc estar de destacar-ne alguns. A l’illa Nord, la sorprenent zona geotermal de Wai-O-Tapu, on hi ha un guèiser, el Lady Knox, que explota cada dia de l’any puntual a les 10.15 del matí, ni un minut més ni un minut menys. A l’àrea de Matamata es pot comprovar que aquelles muntanyetes tan verdes de la Comarca d’El senyor dels anells no són un decorat sinó que són així. És molt divertida la visita al poble dels hòbbits, on les cases de cartró pedra estan perfectament integrades en el paisatge. No hi falta cap detall. El director de la pel·lícula, Peter Jackson, va ser tan perfeccionista que es va fer portar un arbre que li agradava des de l’altra punta de l’illa per col·locar-lo a sobre de la casa de Bilbo Baggins, el tiet del Frodo. Com que en el viatge va perdre les fulles, les va fer enganxar una per una. A veure qui és el guapo que ho aprecia mirant la pel·lícula. A l’illa Sud, el paisatge canvia totalment i la natura desplega una força aclaparadora, des dels Alps neozelandesos fins a les costes del mar de Tasmània. I tot això esquitxat per la cultura maori, que a diferència de la dels aborígens australians no va sortir tan malparada de la colonització.

Però anem al tema. Arriba un dia en la vida de tot turista que volti per Nova Zelanda que haurà d’aparcar, i si no és a la primera serà a la segona, però en algun aparcament, en algun carrer, en algun racó... li posaran una multa. I això que les zones d’aparcament són àmplies, sempre hi ha lloc i no cal maniobrar gaire per encabir-hi el cotxe. Però aquí hi ha el problema. El turista aparcarà tan confiat i content que no prestarà atenció a un cartell amb indicacions abreviades, dibuixos incomprensibles i números inconnexos. Haurà firmat la seva sentència. A mi em va passar que vaig aparcar en un bonic aparcament d’una bonica zona comercial del bonic poble de Taupo on tots els cotxes estaven aparcats en bateria. Però hi havia un petit detall que no vaig apreciar. Tots els cotxes estaven aparcats amb el morro mirant cap a la vorera. Jo, acostumat a aparcar d’esquena, vaig deixar-lo amb el morro mirant cap al carrer. Error! El cartell que no vaig mirar, i encara que l’hagués mirat no l’hauria entès, deia que els cotxes havien d’estar encarats a la vorera. Per què? I jo què dimonis sé! La qüestió és que el policia no va tenir compassió. Al canvi, 100 euros. I la multa, sí senyor, va arribar a Catalunya. La globalització té coses meravelloses.