El micro i el xiulet

BarcelonaD’entre totes les línies que formen la xarxa de relacions entre els actors que intervenen en el món del futbol, cap és tan unidireccional com la que uneix els comentaristes amb els àrbitres. Els encarregats de dirigir els partits són constantment jutjats en cada duel, i no únicament per les seves decisions sobre el camp, per veus que emeten un discurs rebut i assimilat en milers de llars i que juguen amb un avantatge descarat, flagrant, en forma de múltiples angles de visió i avenços tecnològics que revelen gestos amagats a la percepció normal de l’ull humà. Paradoxalment, però, pocs col·lectius, en comparar-los, reuneixen uns trets d’actuació tan semblants i tan ignorats en la seva analogia.

A l’ull de l’espectador comú, per definició, l’àrbitre i el comentarista exhibeixen un nivell similar d’ineptitud o de biaix, i el seguidor, des de la seva localitat plàstica o empelfada, es veu per uns moments capaç d’esdevenir el personatge a qui està menystenint. Com és lògic, col·legiat i locutor donen el millor de sí per no fallar en la seva tasca, però les decisions, en tant que instantànies, poden ser inevitablement errònies. Un a la gespa, i l’altre ubicat en una talaia a vegades massa llunyana, han de discernir en pocs segons quin futbolista ha protagonitzat una acció concreta, quina infracció pot haver comès i si la violació del reglament mereix una amonestació o una expulsió. L’avantatge amb què juga el locutor, però, l’empeny sovint a reservar el veredicte fins a la repetició. Per als àrbitres, el coneixement exhaustiu dels jugadors pot ser d’ajuda durant el partit. Carlos Velasco Carballo va revelar, en una entrevista a La Sexta, que munta en vídeo accions polèmiques d’especial significació i les envia als seus assistents perquè les estudiïn, a més d’intentar veure l’últim partit de cadascun dels equips que dirigirà, respectant-ne la condició de local o visitant i prenent nota especialment en les jugades d’estratègia. Per al comentarista, una preparació prèvia és també indispensable, a través del visionat de partits anteriors, però també de la recerca de dades i de fets d’actualitat que afectin els contendents. L’objectiu és millorar l’experiència de visionat del telespectador, així com l’àrbitre usa el background d’equips i futbolistes per aplicar justament el reglament i fer, així, que el joc es desenvolupi correctament. Fins i tot seria aplicable al comentarista el tòpic que conclou que el millor col·legiat és els que passa desapercebut.

I les pors i les temences també són comunes. Els millors locutors s’han vist aclaparats, abans i després d’un partit, per la síndrome Guruceta. Thierry Roland, comentarista de la televisió francesa que va morir el 2012, va situar-se els llavis arran dels microcascos o la bigotera unes mil tres-centes vegades, en estadis de tot el planeta. Quan va caldre escriure’n l’obituari, però, en una unanimitat frapant, tots els textos van evocar la tarda d’octubre del 1976 en què va titllar de cabró, transmetent a la televisió pública, l’àrbitre del partit Bulgària- França. El respectat John Motson, encara en actiu als seixanta-vuit anys, va tenir l’oportunitat de sopar amb el mediàtic exàrbitre italià Pierluigi Collina poc abans de la final de l’Eurocopa del 2008, l’últim partit d’un gran torneig en què Motty va oferir els seus comentaris. Collina li va confessar que “quan et designen per a una final i ets al túnel, a punt per sortir al camp, primer penses en les bones actuacions que has completat en els partits anteriors i que t’han ajudat a ser allà. De sobte, però, t’adones que una sola errada pot esborrar tot el que has fet fins llavors i esdevenir el fet pel qual seràs recordat en el futur”. Motson, en la seva autobiografia, admet que va entendre el paral·lelisme i que va encarar aquella final particularment inquiet. Diu que, del partit, no recorda res més que el gol de Torres i que, en acabar, la primera trucada que va rebre va ser del comentarista de la competència, que el felicitava per una feina immaculada.