ABANS D’ARA

L’Emili Vendrell

Article de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919-Granada, 2012) a la pàgina “Catalunya endins” de Mundo Diario (15-VIII-1974). Aquest mes fa 53 anys de la mort d’Emili Vendrell i Ibars (Barcelona, 1893-1962), un cantant d’origen obrer que als anys 20 i 30 del segle XX va ser un ídol de la joventut catalanista sense distincions de classes ni d’ideologies, com ho palesava aquest text d’una veterana militant comunista. Fotos: Emili Vendrell pare (a l’esquerra), i el seu fill Emili Vendrell i Coutier (Barcelona, 1924-1999), també cantant (a la dreta).

Pels joves de la dècada dels trenta, Emili Vendrell fou quelcom més que una veu. Fou el bon gust, el sentit de la mesura, l’esforç per assolir qualitat, doblement difícil pel paleta que esdevingué “divo” a nivell europeu, com es diu ara. Art i actitud s’identificaren amb un poble concret: el seu, el nostre, a les verdes i a les madures. La seva catalanitat fou absolutament natural, sense complexos de cap mena. Per tot això i més, l’altra nit va impressionar-me escoltar, per ràdio, la veu de l’Emili Vendrell cantant una cançó d’avui i de fora: “ Le plat pays ”, de Jacques Brel. La vaig captar ja començada i no m’ho creia. Reconeguí la veu, la claríssima dicció. Com era possible? L’Emili Vendrell va morir fa dotze anys i la cançó de Brel no en té tants. La veu que jo escoltava era la del fill del nostre Vendrell. Cançó de Brel en versió finíssima del poeta Argenté, esdevinguda “ El clar país ”, una Catalunya insòlitament cantada per una veu que sembla haver ressuscitat però amb un matís nou: el del nostre temps i la sensibilitat que li correspon. La perfecció dels mitjans tècnics de gravació en faciliten la difusió. L’Emili Vendrell de “ L’emigrant ”, de “ Rosor ” i de “ La taverna d’en Mallol ” ens torna enriquit en la veu del fill, i l’art dels nous trobadors.

Més continguts de