RACONS: OS DE BALAGUER

L’emigrant

Avui, Os de Balaguer. Josep Figueres va fundar les bases de la llibertat que encara hi ha a Costa Rica

La primera vegada que t’expliquen la història de Josep Figueres Ferrer, Don Pepe Figueres, l’home que va convertir-se en president de Costa Rica -en tres ocasions- i va aconseguir abolir l’exèrcit del país el 1948, no t’ho pots acabar de creure, et penses que s’han inventat el personatge. Però va passar. És cert que el president Figueres no era estrictament català, sinó fill d’emigrants, d’Os de Balaguer. Els pares, Marià Figueres i Francesca Ferrer, havien decidit provar sort a Costa Rica i el nen ja va néixer a San Ramón, el 1906. Però Figueres portava Catalunya ficada a dintre. La seva llengua materna era el català, i és segur que l’home que va portar la democràcia al país d’adopció dels pares, i que moriria a San José el 1990, va fer-ho gràcies a la força de caràcter lleidatà que el definia, l’impuls d’una manera de ser ferma i autèntica que -tothom ho deia i ho reconeixia- venia d’Os de Balaguer.

Pot semblar excessiu afirmar que aquest home de conviccions inqüestionables, Figueres, ha estat un dels pensadors més importants que ha donat Hispanoamèrica, i la República de Costa Rica, país bellíssim, però és la pura veritat. I encara més, va fundar les bases de la llibertat que avui dia encara hi ha en aquell país, netament diferenciat d’altres com Nicaragua, tan militaritzat. Figueres els havia de tenir ben posats. “ No le temía a nada ni a nadie ”, que deien. Reunia els requisits per liderar la revolució social que ell mateix va fer esclatar. Les dades biogràfiques quasi sempre comencen dient que, a part d’abolir l’exèrcit, Figueres va ser president tres vegades, 1948-49, 1953-58, 1970-74. Però és bàsic subratllar que ell mateix explicava que havia nascut a Costa Rica de casualitat, dos mesos després que els pares hi haguessin arribat des de Catalunya. Portava els orígens arrapats a dintre. Els pares van marxar d’Os de Balaguer amb valentia, coratge i tres elements bàsics a la maleta: austeritat, amor al treball i respecte als altres. Tres constants en la vida de Figueres.

Se n’havien anat a la recerca de nous horitzons. La mare era mestra de primària i el pare cirurgià, tot i que, com a metge, a Costa Rica fins i tot atenia parts. Quan, de petit, al nen li queia un tros de pa a terra, com el mateix Figueres explicava, la mare l’hi feia recollir, li feia fer-li un petó i menjar-se’l. Figueres també recorda la mare traient fils dels draps de cuina per sargir i arreglar-se les mitges. També se sap que el pare era estricte, i una mica fred, caràcter que devia equilibrar-se amb el d’ella, que era més tendra i se sentia poeta. Són detalls que permeten entendre millor la fermesa de caràcter del nostre personatge, però, sobretot, allò que una vegada va mencionar un dels seus fills, José María Figueres Olsen, que també va ser president de Costa Rica (1994-98), que a Don Pepe, al seu pare, fent referència a la força imparable de la Revolució del 48, li havia sortit “el temperament català, d’Os de Balaguer”. Sembla que la història d’emigració dels pares, sempre tan clavada a dins, li havia fet prendre consciència de la pobresa endèmica que afectava Costa Rica, i també inflexible a l’hora de criticar Calderón Guardia, que havia abocat el país a un greu desajust entre rics i pobres. Figueres va queixar-se en públic, per ràdio, va ser empresonat i, a l’acte, va quedar convertit en líder d’una revolució social sense precedents. Ell mateix va reclutar i entrenar 2.000 homes, els seus muchachos, a la mítica finca de La Lucha Sin Fin, a San Cristóbal de Desamparados, i va guanyar la guerra. Sembla que el mateix Figueres havia ensenyat als revolucionaris a fer anar els màusers. “Quan el poble perd la seva sobirania -deia-, no només té el dret sinó el deure de lluitar per recuperar-la”. Quina frase! El millor va arribar quan va proposar abolir l’exèrcit que havia vençut, militarment. “Si l’abolim -afirmava-, tindrem menys gent per mantenir”. A canvi, es va comprometre a desfer el seu. Encara més: un cop va tenir la milícia desmantellada, la seva i la dels altres, com a president del país va dimitir: “Ara farem una cosa que es diu democràcia -va dir-: Ara votarem”.

Més continguts de