IAQUÍ

M’entusiasma la gent que s’entusiasma

LA CURIOSITAT és una de les virtuts que més aprecio. Aquella curiositat genuïna, que construeix focus d’interès, i que aprofundeix, s’eixampla, que et porta a buscar i a preguntar. I que sol esclatar en forma d’entusiasme. Mazoni canta “no n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria”, i sovint ho versiono mentalment, com un “no n’hi ha prou amb l’interès, m’enamora l’entusiame”. És una consigna, un desig.

(Per cert, avui no parlo del procés, en el qual anem aprenent a acceptar que entre entusiasme i entusiasme hi ha sotracs i parèntesis.)

Entenc que no es pot tenir cada dia, la guspira d’excitació, l’emoció que t’empeny a superar barreres, l’obsessió per aprendre, la passió per la gent nova. I que els que tenim tendències multientusiastes a vegades ens podem despistar i necessitem algú que ens ho rebaixi un pelet i que ens ajudi a encarrilar-ho. Però la il·lusió per fer coses diferents o descobrir coses noves s’ha de conrear, s’ha de practicar, i ens hem de preocupar quan fa dies que res no ens entusiasma. Una conversa, un sopar, una pel·lícula, un llibre, quedar amb una persona que coneixes poc i parlar-li de temes arriscats, a veure què passa. Ho plantejo en positiu, a favor, però podria fer el negatiu. Vull dir que em decep la gent que ja ho sap tot, que se sent confortable, que t’empetiteix perquè la seva dèria és sobreviure, tan divertit com pot ser viure. Em cansa la gent tan formal que no saps què pensa, i també la que va rebaixant fins i tot les petites eufòries, sempre amb el nyi nyi nyi a punt, ui aquest, no allò tampoc n’hi ha per tant, això altre ja ho vaig provar, vigila amb aquell. Busquem gent a qui li brillin els ulls, que això també s’encomana.

Més continguts de

El + vist

El + comentat