NO, NO SEMBLA que li preocupi gaire. Ni a Montoro ni al PP. Però el que ens preocupa als lingüistes d’una frase com aquesta és si Montoro (o qui sigui) hi fa d’objecte directe (OD) o d’objecte indirecte (OI): si hem de dir el preocupa o bé li preocupa.
És un d’aquells casos en els quals la intuïció de molts parlants contradiu la normativa. Som molts els que diríem li preocupa, però els diccionaris només admeten un preocupar transitiu i ens obliguen a dir i escriure el preocupa.
El fenomen no es limita al verb preocupar i l’han explicat molt bé els lingüistes Teresa Cabré Monné i Jaume Mateu. En verbs del tipus preocupar, molestar o sorprendre, el preocupat, molest o sorprès, segons la normativa, és sempre l’OD: “El preocupa”, “El molesta” o “El sorprèn”. Però sovint diem i sentim “Li preocupa”, “Li sorprèn” o “Li molesta”.
Cabré i Mateu expliquen que aquests verbs poden ser causatius -causen un canvi d’estat psicològic- o estatius -descriuen un estat psicològic-. Són causatius a “El que li vas dir la va preocupar / molestar / sorprendre” i estatius a “Li preocupa / molesta / sorprèn que fumis”.
Com queda clar als exemples, si són causatius, el que experimenta un canvi d’estat psicològic n’és l’OD. I, si són estatius, el que manté un cert estat psicològic n’és l’OI.
Si la norma fos sensible a aquest interessant matís i al canvi de règim verbal que se’n desprèn, es limitaria a fer un pas que ja ha fet en casos similars. És el pas que fa el DIEC2 respecte al DIEC1 quan admet que interessar pugui ser intransitiu.
Al DIEC1, a algú un tema només el podia interessar. En canvi, el DIEC2 també deixa que li interessi. És, però, un pas petit, ja que acceptant tots dos usos nega que depenguin del caràcter causatiu o estatiu del verb, tot i que sembla clar que diem “Vaig ser jo qui el va interessar en el tema” però “És un tema no li ha interessat mai”.
