El fracàs de José Mourinho, el gran èxit del Barça

BarcelonaLa paraula 'fracàs' serveix per definir a la perfecció el periple de José Mourinho al Madrid. El tècnic portuguès arribava per aturar el regnat del Barça i per guanyar la Lliga de Campions, objectiu del madridisme especialment aquesta última temporada. El tècnic de Setúbal marxa amb tres títols (en podrien ser quatre), però només un de gran, la Lliga de la darrera temporada. El palmarès més modest des que va marxar del Porto.

Fins ara, Mourinho sempre havia aconseguit els seus objectius. Al Porto la idea era superar el Benfica, i va anar més enllà amb una inesperada Lliga de Campions. Al Chelsea calia transformar la inversió econòmica en títols importants, i van arribar lligues i semifinals de la Champions. Semifinals que a Londres sí que es van valorar de forma positiva. A l'Inter, en canvi, l'únic objectiu era guanyar la Champions. I en dos anys ho va fer.

A Madrid, Mourinho ha aconseguit posar bastons a les rodes al Barça. Va començar perdent per 5-0 i aquesta darrera temporada ha guanyat gairebé tots els clàssics. El Barça ja no fa por en duel directe al Bernabéu i el mèrit és d'un tècnic agressiu que ha aconseguit, agradi o no, espantar el barcelonisme en alguns moments puntuals. De la burla del 5-0 i el "por qué" s'ha passat a la decepció de les derrotes a la Copa d'aquest any. Però amb una inversió econòmica increïble i poders absoluts, Mourinho havia de guanyar la Champions, havia de guanyar més títols. I no ho ha aconseguit. Malgrat la roda de premsa on presumia de jugar semifinals, el Madrid vol treure pit amb títols. Aquí ha fallat. I la inversió feta, econòmica i anímica, és massa cara per a un club que finalment, s'ha revoltat contra la seva gestió. Ara bé, també cal reconèixer que la revolta ha arribat quan Mourinho ja té programada la sortida, i ha forçat que l'enfrontament sigui 'vox populi'. Més llest que ningú altre, ha jugat amb el temps i ha decidit quan li anava bé fer públiques les guerres que ell ha creat portes endins.

Posar-se en mans d'un tècnic com Mourinho és perillós. És com aquells governs africans que es posaven en mans de mercenaris europeus per salvar el cap. Com els estats llatinoamericans que, espantats per les guerrilles, s'encomanaven a les contres. És com intentar aturar les tropes del Vietnam del nord amb l'ajuda nord-americana. El Madrid, espantat pel Barça, va demanar els serveis d'un tècnic tàcticament fantàstic, però disposat a jugar al límit. Un home que no respecta els jugadors simbòlics, que juga als despatxos amb la mateixa agressivitat que mostra a la banda, que posa el dit a l'ull del tècnic rival, menteix, menysprea i després, afirma que respecta els valors d'un club gran com el Madrid. Mourinho no encaixa dins la idea d'un Madrid amb 'señorío'.

El gran mèrit del Barça és haver forçat aquest club a renunciar al camí de tècnics com Del Bosque per posar-se en mans d'un entrenador que treballa més còmode a clubs com el Chelsea. De fet, del club anglès en va sortir com un heroi, amb tots els jugadors enyorant-lo. Del Madrid, en canvi, se'n va sense amics. Una cosa és el Chelsea i l'altra, el Madrid, un club gran que feia por al Camp Nou. Quan es recordi amb el temps aquesta època, caldrà valorar la feina feta pel Barça per haver aconseguit portar fins a aquesta situació actual el madridisme. Mèrit de Laporta i Rosell, de Guardiola i Vilanova, de Ronaldinho i Messi. Malgrat que el Barça ara se senti una mica insegur, és el madridisme qui viu una guerra civil interna similar a la que patia el club blaugrana en el passat. L'home que havia de ser la solució ha acabat creant més problemes.

El Barça ha guanyat 8 títols en tres anys. El Madrid, tres o quatre. Disposat a fer actes de fe, el madridisme comença a descobrir ara el veritable rostre de l'home que va adorar. Un home fred que gaudeix amb aquestes situacions i només creu en ell mateix. Mourinho marxa a un nou destí, però a diferència del viscut abans, marxa sense haver triomfat i sense ser tan estimat com a Stamford Bridge o San Siro. Ha fracassat. El Madrid, també. De fet, si algun madridista considera un èxit la gestió de Mourinho, l'èxit del Barça serà encara més gran: voldria dir que alguns madridistes ja donen per vàlid no ser humiliats pel Barça i poder guanyar duels directes, però menys títols. El que feia el barcelonisme durant els anys 80. Els madridistes de la vella escola, en canvi, s'estiren els cabells i no entenen com han arribat fins aquí. Però els queda un consol: Mourinho no deixarà darrere seu un vestuari dividit o que plori el seu adéu. Deixa un vestuari unit en un sol desig: perdre de vista el tècnic portuguès.

Setubal