El Mundo acomiadava ahir amb aplaudiments Joan Carles: “Adéu al rei de la democràcia”, “Un regnat de 39 anys, el millor període de la història d’Espanya”, deia la portada. “L’hora de reconèixer a Joan Carles I la seva contribució a la democràcia”, lloava l’editorial. “L’últim acte del millor rei”, clamava la peça interior. Però el diari no sempre ha sigut tan amable amb el rei. Per espai, em fixo avui només en l’any 1992. “La revista Oggi atribueix al rei una duradora relació sentimental”, publicava Pedrojota en primera pàgina, el 19 d’agost: era el primer cop que la premsa espanyola s’atrevia amb el tema, encara que fos sota l’ala protectora -des del punt de vista jurídic- de citar un altre mitjà. Aquest suposat idil·li amb la decoradora Marta Gayà explicava -o això suggeria el rotatiu- els recents viatges opacs del monarca. Uns dies abans El Mundo suggeria una falsedat documental perquè el rei sortia al BOE com a firmant d’una llei a Madrid quan en realitat era a Suïssa: “O el lloc és fals, o la data és falsa, o la firma és falsa”, deia el diari, per posar el focus en el misteri relatiu als seus desplaçaments. Aleshores, Diario 16 va acusar Mario Conde -accionista minoritari d’ El Mundo - d’estar al darrere d’aquestes informacions desestabilitzadores. L’exbanquer, en canvi, va revelar que la crisi desfermada es va resoldre amb una reunió entre el rei, ell mateix i Pedrojota. I que la pau -o la treva, perquè el diari hi tornaria- es va signar després que el periodista accedís a revelar qui havia sigut la seva font, cosa que implica, per cert, trencar una de les normes sagrades d’aquest ofici.
En tot cas, ahir El Mundo feia bona la dita: a enemic que escapa, pont de plata. O, senzillament, és que l’exili forçat de Ramírez es deixa notar.
