De fet, l’aposta ve de lluny, i la querella n’és la derivada: no donar-se cap marge de maniobra, no moure’s d’un camí molt estret, rebutjar tota possibilitat de pacte. Quan optes per això, o acabes guanyant per deu a zero o perdent per deu a zero. Rebutges l’empat, però també la possibilitat d’acabar guanyant tot i fer alguna concessió o d’obtenir-ne alguna encara que acabis perdent. Sovint s’ha acusat el catalanisme d’una certa tendència arrauxada al caixa o faixa. En aquest procés el tot o res l’ha practicat Espanya. Qui creu poc o molt en el diàleg i la negociació (i la democràcia és fonamentalment un mètode per arbitrar, un espai per al compromís) tendeix a demanar marge de maniobra. El tot o res no pertany a la cultura de la negociació i de la racionalitat, sinó a la de qui creu tenir el cent per cent de la raó (i la força per imposar-la). Espanya no fa cas ni a la seva pròpia saviesa popular. Els toros, posem per cas. Els toreros saben que al toro mai no se l’ha d’acorralar del tot. Sempre ha de tenir una altra sortida. Perquè si no té cap més sortida, envesteix. La querella és l’envestida de qui s’ha negat a ell mateix tota altra sortida i decideix, d’una manera tan superba com suïcida, apostar al tot o res.
