“Un Nadal sense el Pessebre Vivent no és Nadal”

ÒrriusL’Ester és un cul inquiet. Xerraire de mena, es mou amb agilitat al costat del seu pare mentre assenyala les construccions a mig fer. “Aquí és on hi haurà la terrissa”; “Aquí s’hi posarà el caganer”; “Aquí, al costat del naixement, és on estaré asseguda amb la meva amiga diumenge”. Té tan sols vuit anys (“i mig”, precisa) però sap molt bé de què parla. Des de ben petita participa en el Pessebre Vivent d’Òrrius, l’“esdeveniment més esperat de l’any”, apunta el seu pare, el Francesc. I, probablement, encara que modestament no ho reconegui, un dels pessebres vivents més emblemàtics del país.

L’ARA va visitar Òrrius dimarts a la tarda per conèixer de primera mà el procés de muntatge de la 15a edició del Pessebre, que té lloc avui i demà a partir de les vuit del vespre. Ja sigui per la seva antiguitat o per l’encant del paisatge que l’envolta -el recorregut transcorre per un camí de bosc d’uns 800 metres-, el Pessebre atreu cada any unes 4.000 persones entre els dos dies de representació. Els visitants tendeixen a ser del Maresme o el Vallès Oriental, però també hi van curiosos de diferents punts de Catalunya. “Vénen molts extremenys i bascos, i fins i tot ha vingut gent dels Estats Units i de Suècia!”, apunta la Beatriu, orgullosa.

De 63 anys i orrienca “de tota la vida”, la Triu -com és coneguda al poble- ha participat en el Pessebre des de la primera edició, el 1999. Aquell any el Jaume Anglada, el ferrer d’Òrrius, es va estar “trencant el cap” per trobar una activitat en què participés tot el poble. “Li agrada molt que fem les coses tots junts”, explica la Beatriu. Després de veure-ho en altres municipis, el Jaume va decidir importar la idea del pessebre vivent. Des de llavors s’ha fet cada any excepte el 2010 i -sense haver-ho acordat abans- tots els veïns diuen el mateix: “Un Nadal sense el Pessebre Vivent no és Nadal”.

Patrimoni de tots

“És el pessebre del poble. És de tothom. Tots hi col·laboren d’una manera o una altra”, argumenta la Triu. I així va ser des del primer any: l’avi Ramon feia el paller, l’avi Andreu de Can Prat llaurava, l’avi Martí feia la carbonera, la iaia Rosa estava al mercat, el Pepitu Barbany estava a la pedrera, la Dolors de Can Cuní s’encarregava del naixement... És la força del poble i la implicació de més de 200 persones -de les gairebé 700 que viuen a Òrrius- la que manté viva la tradició. “És una satisfacció poder col·laborar amb el poble”, considera la Maria Teresa, fruitera d’Òrrius i personatge de la masia. “És tot un ritual de Nadal”, afegeix el seu marit, el Miquel, que és company de feina i d’escena.

El Carles forma part del quadre (escena) de la fusteria amb la seva dona i els seus tres fills. Afirma que en aquestes dates al poble es respira “molt bona convivència”. Tothom vol ajudar: “És el mateix esperit que quan vam organitzar-nos per anar a buscar l’avi Jesús”, assenyala. El famós Jesús Ibáñez, un orrienc de 91 anys, va desaparèixer el passat 1 de setembre i va ser trobat amb vida una setmana després a mig quilòmetre del poble. I tot perquè els veïns no van donar per perduda la recerca en cap moment.

La força de tres generacions

Com el Jesús, molts avis del poble han participat (o encara ho fan) al Pessebre Vivent. Però el manteniment dels 21 quadres que el componen avui no seria possible sense la participació de joves i nens. Aquests últims són els que estan més engrescats, tot i que també tenen les seves preferències. “A mi m’agrada ser aquí perquè pots convertir la fusta en coses”, diu a la fusteria l’Aniol, de 7 anys. Abans havia fet de pastoret, però la seva vitalitat deixa ben clar que no és d’estar-se quiet. L’Ester, en canvi, prefereix la terrissa: “Podem fer figures de fang”. Sigui quin sigui el seu paper, però, la majoria d’infants han passat pel paper protagonista: el nen Jesús. “Sempre tenim un nadó que acaba de néixer, de 4 o 5 mesos, que li toca fer de Jesús”, confessa el Francesc.

El jovent és més de la carbonera. “S’ho passen bé. Passen l’estona tallant fusta i mantenint viu el foc”, diu. I això no és tot. També tenen un lloc per refugiar-se de les baixes temperatures de les nits d’hivern i ho aprofiten per menjar algunes torrades amb fuet. Una de les joves més veteranes del Pessebre és la Maria, de 18 anys, que per segon any consecutiu farà, precisament, de Verge Maria. “És molt millor que fer de bugadera. Imagina’t dues hores amb les mans dins de l’aigua gelada”, diu rient.

Tothom té el seu lloc, i cada any s’intercanvien papers: de dimoni a pastoreta, de forner a caganer (el personatge més divertit, diuen tots). També hi ha canvis en les escenes. Tot i que es mantenen inamovibles espais com l’infern, la posada i el naixement, se’n creen de nous o es canvien d’ubicació. És el cas dels Reis, personatges estrella, que aquest any es col·locaran al final del recorregut per no crear aglomeracions. “Als nens els encanta veure’ls de prop. Hi pugen a sobre i s’hi fan fotos”, diu el Francesc, que avança una altra de les novetats d’aquest any: dos nens acompanyaran els visitants al so del flabiol.

I fins l’any que ve

Durant dos dies a l’any Òrrius està més unit que mai. És llavors quan surt a la llum la feina que han estat fent durant els 12 mesos anteriors. Una tasca que lideren l’Associació d’Amics del Pessebre Vivent, de la qual el Francesc i el Toni són dues cares visibles, i sobretot “les Teresines, les que remenen el bacallà” i que s’encarreguen d’arreglar, netejar i endreçar tots els vestits: són la Triu, la Magda i la Rosa Maria.

“Durant l’any fa mandra, penses que el següent ja no es farà. Però quan arriba el moment fa tanta il·lusió que no ens en podem estar”, admet la Beatriu. Demà, cap a les deu del vespre, els últims visitants finalitzaran el recorregut de la mà del Narcís, l’home escombra, degustaran la tassa de caldo que amablement se’ls regalarà al final del passeig i marxaran cap a casa. Els veïns d’Òrrius, mentrestant, ja estaran pensant en el pessebre de l’any vinent.

Una tradició estesa arreu de Catalunya

El Pessebre Vivent de Castell d’Aro (Baix Empordà), iniciat el 1959, és el més antic de Catalunya. Es representa 7 dies: des del 21 de desembre fins al 6 de gener.

El dia 22 més de 100 persones amb discapacitat intel·lectual van protagonitzar el pessebre vivent del grup Dincat (Discapacitat Intel·lectual Catalunya).

Des del 20 de desembre i fins al 4 de gener, el Poble Espanyol de Barcelona celebra la Segona Mostra de Pessebres Vivents de Catalunya.

En marxa des del 1999, el Pessebre Vivent de Linyola (Pla d’Urgell) comptarà aquest any amb set sessions entre el 26 de desembre i el 6 de gener.