Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Notícies, nens i lleons

Diumenge un home saltava al recinte dels lleons del Zoo de Barcelona i acabava malferit i aixafat per un dels mascles. Dilluns, al TN migdia, informaven que la zona ja tornava a estar oberta al públic i les càmeres anaven fins al lloc dels fets a parlar amb els responsables del Zoo per entendre com havia pogut passar i si s’havia reaccionat amb encert a aquest fet tan insòlit.

Abans, però, van enquestar els visitants que passaven per davant del recinte dels lleons. Primer les càmeres escoltaven com algun pare responia a les inquietuds del seu fill: “Però no se’l va menjar, oi?”, preguntava un nen. “No, no. No se’l va menjar perquè abans va arribar la policia”. Però cridava l’atenció que a una nena li preguntaven directament si sabia què havia passat el dia abans. La nena, d’uns set o vuit anys, s’expressava davant del micròfon amb la vergonya i la il·lusió de sortir a la tele: “Sí, va entrar un senyor i li van fer una mica de queixalades”.

Què aporta un nen en un telenotícies comentant una notícia? Tot i que és cert que un zoo és un espai pensat per a les criatures, en principi la notícia d’un eixelebrat que posa en risc la seva vida no sembla que hagi de merèixer la valoració o l’explicació d’un nen. La intervenció d’un menor d’edat en un mitjà de comunicació transmet sentit de l’humor, tendresa o divertiment. I la tragèdia (i els estranys antecedents del personatge) no convida gaire a aquest nivell de comentari. Siguem honestos: a nivell particular i de manera privada aquest fet insòlit té un punt de tragicomèdia que el fa molt llaminer, però en principi un telenotícies no s’hauria de veure arrossegat per demanar l’opinió a les criatures.

L’altra cara de la Mari Pau

Diumenge a la nit tornàvem a veure un Convidat d’aquells que enganxen perquè hi ha una clara diferenciació entre el que vol transmetre l’amfitrió i el que percep l’espectador. Escollir la Mari Pau Huguet com a protagonista va ser un encert: el misteri de la seva desaparició de la pantalla i l’efecte de la melancolia televisiva creaven expectativa. La periodista continua comunicant una simpatia i un optimisme com els del primer dia. Però en alguns punts de l’entrevista amb l’Albert Om també es descobrien les fragilitats del personatge: una emotivitat que deixava entreveure certa tristesa i una disciplina vital i una autoexigència obsessives. És innegable que la missió d’ El convidat va quedar acomplerta gràcies al reportatge: mostrar les petites esquerdes d’una façana televisiva perfecta.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT