Publicitat
Publicitat

Origami: el món fet de paper

Internet dispara la popularitat d’aquesta tècnica japonesa, que permet crear tot tipus de figures

Un full de paper, infinites possibilitats. Els límits creatius no existeixen per a l’origami, que consisteix a plegar un tros de paper de forma geomètrica per aconseguir figures. Aquest art d’origen japonès, que a Catalunya també es coneix amb el nom de papiroflèxia, permet crear des d’animals i plantes fins a objectes de decoració i vestits.

“Tradicionalment, l’origami es feia amb un tros de paper quadrat i sense utilitzar tisores ni cola”, explica l’artista Mihoko Ono, que impulsa tallers d’origami a Casa Àsia. L’origen d’aquesta tècnica està molt lligat a l’aparició del paper a la Xina, malgrat que l’origami, entès com la creació de figures de paper, es va desenvolupar al Japó. “Era una pràctica de la gent noble que s’utilitzava per marcar els llocs sagrats i per plegar documents importants d’una manera especial, com les cartes d’amor”, apunta Ono. L’arribada del paper a Europa també va portar aquesta tècnica al continent, malgrat que no es va popularitzar fins més tard. La papiroflèxia va fer un salt als anys 50 gràcies a Sam Randlett i el seu sistema modern de plecs, que va crear a partir de la notació desenvolupada per Akira Yoshizawa i que va esdevenir universal. Actualment, la tècnica tradicional perviu, tot i que també s’han desenvolupat altres maneres d’elaborar figures de paper.

Una és l’origami modular, que consisteix a unir diferents peces geomètriques per crear una única figura. També hi ha la tècnica pureland, basada en els plecs directes, i l’origami tessel·lat, que s’elabora en una superfície plana. Una altra nova tècnica és l’elaboració d’origami amb plecs humits, que permet construir models amb corbes.

Les tradicionals figures d’animals són, probablement, l’element més representatiu i conegut de l’origami, però aquesta pràctica va més enllà. “Ens envolten molts objectes inspirats en aquest art, com, per exemple, gerros i bols”, afirma Estela Moreno, coneguda artísticament com a Cartoncita, que ofereix tallers per construir làmpares d’origami.

L’empenta d’internet

L’auge d’internet també ha afavorit la difusió de les pautes a seguir per construir figures i ha posat la papiroflèxia a l’abast de tothom. “La xarxa virtual s’ha convertit en una gran font d’intercanvi”, assegura Moreno. En els últims anys l’origami ha seduït un gruix d’aficionats que, practicant-lo, “es relaxen i potencien l’ús de la ment”, precisa Ono. Un d’ells és Marc Vigo, que forma part de l’associació Amics de la Papiroflèxia i que disfruta d’aquesta pràctica perquè “et dóna la satisfacció d’arribar a crear una cosa amb les pròpies mans”. Les trobades que organitza l’associació “són una manera d’aprendre tècniques noves”, destaca Vigo, que considera que “una de les gràcies de l’origami és que és internacional”. Per practicar-lo no cal disposar d’unes habilitats concretes, tot i que se’n surten millor “les persones destres i capaces de concebre en pla una figura”, admet. Les peces més bàsiques, com els ocells i els peixos, són fàcils d’aconseguir, mentre que “les persones que elaboren figures complexes solen tenir un perfil més científic o artístic”, precisa Vigo, que reconeix que hi ha molts professors entre els aficionats a aquest art. Això es deu, segons Ono, al fet que “l’origami és una bona tècnica per ensenyar als nens, ja que requereix paciència, es basa en l’observació i estimula la memòria”. De fet, són els infants els que senten més fascinació per les figures de paper. “Per a ells és com un truc de màgia. Al principi, no es creuen que d’un tros de paper en pugui sortir un conill o qualsevol cosa”, diu Ono.

En aquest sentit, són molts els artistes que han jugat amb la tècnica per elaborar figures ideades per ells mateixos, modificant les pautes o bé ideant nous plecs. Això ha permès ampliar el ventall de creacions d’origami, cosa que s’ha vist afavorida per la incorporació dels ordinadors. Gràcies a aquestes màquines, els artistes poden dissenyar els volums en tres dimensions i veure com seran abans de construir-los. “L’essència de la tècnica no ha desaparegut, però la seva evolució està molt vinculada a la creativitat”, apunta Ono. I defensa: “Amb una mica d’imaginació, pots construir la figura d’origami que desitgis”.

Les mil grues de paper de Sadako

Les grues tenen un simbolisme especial en la cultura nipona. “Són animals amb una vida molt llarga i, per això, és tradició regalar una grua de paper a les persones a qui desitges felicitat”, explica Ono. Des de fa 60 anys, aquesta figura també està lligada a Sadako Sasaki, una nena que va viure els bombardejos d’Hiroshima. Un temps després dels fets, quan tenia 11 anys, va ser diagnosticada de leucèmia.

La nena va passar-se molts dies a l’hospital, on una amiga seva va portar-li una grua de paper per desitjar que es curés. Aleshores, la Sadako va decidir que aprofitaria el temps lliure per elaborar mil grues de paper i desitjar així que totes les persones malaltes del món es curessin. Malauradament, la malaltia va anar més de pressa que la noia, que va morir abans d’arribar a les mil grues. Tot i això, els seus companys d’escola van continuar la tasca de Sadako i van recaptar fons per erigir un monument en honor seu.

L’estàtua s’ubica al Parc del Memorial de la Pau d’Hiroshima, on cada dia visitants i ciutadans porten les grues de paper que han elaborat. Més tard també es va erigir una segona estàtua al Parc de la Pau de Seattle. Totes dues recorden la Sadako i simbolitzen l’impacte de la guerra nuclear al Japó.

Sasaki Miguel de Unamuno i la perfecció de l’ocell de paper

Ni origami, ni papiroflèxia. L’escriptor Miguel de Unamuno era un gran aficionat a aquest art de doblegar papers i la seva fascinació era tan gran que, fins i tot, va crear una paraula per anomenar-lo: cocotología. El mot va néixer de la fusió de cocotte (gallina en francès) i logia (del grec logos, que significa raonament o tractat). Des de petit, Unamuno es va sentir atret per aquesta afició tot i que, a la seva època, a Espanya només es coneixien les figures més tradicionals.

Per a l’escriptor, la papiroflèxia era una forma d’entretenir-se, tot i que també “formava part de la seva personalitat”, com indica Juan Pablo Cruz de l’Associació Espanyola de Papiroflèxia. Segons Cruz, això queda reflectit en els retrats que van fer els pintors Ignacio Zuloaga i José Gutiérrez Solana de l’autor, en què es poden veure figures de papiroflèxia al costat d’Unamuno.

La passió de l’escriptor per aquesta pràctica va derivar en l’epíleg de l’obra Amor i pedagogía, que Unamuno va titular Apuntes para un tratado de cocotología. Per donar forma al text, l’autor va crear el personatge de Fulgencio Entrambosmares, a través del qual reflexiona sobre la geometria i la perfecció. A l’epíleg, Unamuno sentencia: “La raó de ser, en efecte, de l’ocellet de paper és la seva perfecció geomètrica, una perfecció a la qual tots tendeixen tot i que no aconsegueixen assolir-la mai”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT