El ministre que no creu en les casualitats
EL PP DIU que la corrupció són casos aïllats, i té raó. Hi ha algun cas aïllat, molt aïllat, en què no tenen cap cas de corrupció. Tots els grans partits que han governat, des de CiU i el PSC fins al PP i PSOE, tenen prou escàndols, i alguns vinculats al finançament, per pensar que tot pugui ser només la iniciativa d’una poma podrida.
Però, en el cas dels d’Aznar i Rajoy, l’escàndol és tan sistèmic, tan a prop dels alts càrrecs, tan descarat, tan massiu, que només pot acabar amb l’enfonsament del partit .
El final s’acosta i Jorge Fernández Díaz, l’home a qui més cops he demanat la dimissió, s’està entendrint. Conscient que els queden tres telediarios d’aquests tan arregladets que fa la seva TVE, ahir el ministre va fer una confessió transcendent, que no voldria que passés desapercebuda. És un gest que l’honora. Va dir, referint-se als escàndols de corrupció, que ell “no creu en les casualitats”: que surten quan a algú li interessa políticament.
Ja és curiós que un home tan creient, que condecora Verges, es mostri agnòstic i no cregui en una cosa tan sagrada com la separació de poders. Perquè si el ministre de l’Interior admet que no hi ha casualitats, té tots els números per ser responsable directe d’algunes coincidències sospitoses des que mana.
La tendra confessió de Fernández Díaz és gairebé una autoinculpació. Tothom que hagi aprovat P-4 sospitava que aquells informes falsos contra Trias o Mas, barroers i apareguts en plena campanya, eren un muntatge indecent, un abús de poder, una infàmia vergonyosa.
Ara, per fi, el ministre ho ha admès, en una frase que posa a la seva carrera el final que mereix.
