Les falles del Pirineu, segles de tradició

Dissabte es viurà l’última baixada de foc a Llesp, amb la il·lusió que aquesta festa esdevingui Patrimoni de la Humanitat a la tardor

“Tot l’any espero que arribin”. Josep Vicén, d’Erill la Vall (Vall de Boí), és de família de fallaires. “Jo en sóc des dels 8 anys i en faré 45”. Si l’hotel on treballa l’hi permet, intenta córrer-ne “un parell cada any”. Dissabte no podrà ser a la darrera baixada de falles de l’estiu, a Llesp, al terme del Pont de Suert. És començar a parlar de la seva relació amb aquest element de foc i ja s’emociona. Als Pirineus esperen amb delit la setmana del 30 al 4 de desembre. Estaran pendents de la deliberació que tindrà lloc a Windhoek, la capital de l’africana Namíbia. Les falles són a un pas de ser Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Lluny de la serralada, molts pensen en València quan senten a dir falles. No van mal encaminats, València d’Àneu és poble fallaire. N’hi ha molts més. Quan el 28 de març del 2014 es va presentar la documentació a la Unesco, a París, se n’havien recopilat 63, i ara n’han comptat 85, assenyala Joan Ramon Piqué, president de l’Associació Cultural de Municipis i Entitats Municipals Fallaires dels Pirineus. La candidatura té l’aval del govern d’Andorra i l’adhesió dels governs espanyol i francès, després de la feina d’un grapat d’associacions i administracions andorranes, catalanes, aragoneses i occitanes. Per arribar a Namíbia ha calgut superar moltes fases i l’optimisme ara és palpable. “Si no hi ha cap daltabaix serà reconeguda”, confia Piqué.

Córrer el foc

El neguit de Josep Vicén comença dies abans de la baixada. Amb altres companys va al pinar on tallaran el pi que farà de falla major al bell mig de la plaça del poble. També preparen les torxes. Depenent de la zona, les falles -o halhes, haros, taros o brandons, segons el lloc- són des de troncs de pi asclats fins a pals de freixe o avellaner amb estelles de teia de pi anellades amb filferro o amb làmines d’escorça de bedoll lligats al capdamunt. “Fem falles per a tots els que vindran però quan faig la falla que serà per a mi ja començo a notar un pessigolleig. El dia de la celebració, la sang se’m revoluciona”. A mitja tarda, abans que enfosqueixi, és moment de caminar muntanya amunt. Un cop dalt treuen el berenar i la bóta de vi. És moment de bromes i de gresca. Quan és plena nit, a la plaça del poble prenen foc a la falla major. Al capdamunt de la muntanya comencen a encendre les falles i a baixar guiats per un veterà. Enguany el Josep va “tenir l’honor d’encendre el Faro” a Erill. I és que els darrers assenyalen que tothom ja descendeix fent foc a una mena de tenda de campanya de pins.

Cap a la plaça major

Des de la plaça del poble es veu una línia de foc que serpenteja entremig de la natura. “És el moment en què surten les sensacions d’alliberament, de deixar-ho anar tot”. L’arribada al poble -suats i emmascarats-és el colofó: reben l’aplaudiment d’una gernació. Pot ser que al ritme de música, que donarà pas a un ball al voltant del foc.

Laia Girón és de les que “si pogués participaria en totes les baixades”. Cadascuna té les seves particularitats. Enguany ha pres part en tres, entre les quals no falta la del Pont de Suert, d’on és. Té 25 anys però no recorda des de quan és fallaire: “Com que des de ben petits els pares ja ens ho inculquen...”

La baixada de falles és una festivitat ancestral, mil·lenària. Tot i així, “fruit de canvis socials i de valors, en algunes èpoques la festa s’ha anat fent però de manera discontínua, a vegades amb poc seguiment...”, explica Isabel de la Parte, tècnica de l’Arxiu d’Etnografia del Govern d’Andorra. En el cas de l’estat pirinenc “vindria pel creixement i la transformació econòmica”. A la resta dels Pirineus, majoritàriament, és per un despoblament i un envelliment del veïnat.

“En els últims anys la tendència s’ha capgirat arreu i ara estem en un punt àlgid”, constata Santi Sànchez, president de l’Associació Fallaires d’Andorra la Vella. Alós, a les Valls d’Àneu, és un dels pobles on porten un parell d’anys de recuperació. El seu promotor, Òscar Vidal, remarca: “No ho hem fet per apuntar-nos a la moda sinó per poder fer una festa de tipus tradicional”. La declaració de la Unesco es veu a prop i s’està pensant a crear una comissió internacional per vetllar per la festa. S’espera tractar en una reunió al setembre, a Isil, explica Sofia Isús, que va al capdavant del poble que compta amb l’única baixada que és Festa Patrimonial d’Interès Nacional de Catalunya.

Què s’hi podrà trobar, a Llesp?

Aquest poble pertanyent al municipi del Pont de Suert té només una seixantena de veïns i la seua baixada de falles coincideix amb la festa major, quan hi ha més gent al nucli. Dissabte es podrà gaudir, a partir de les 11, de la baixada de falles fins a la plaça, on s’acabaran cremant totes juntes en una foguera. La celebració continuarà amb ball i una actuació musical. Per a qui s’avanci: a les 5 de la tarda hi haurà animació infantil.

La visita es pot completar amb el romànic de la Vall de Boí -Patrimoni de la Humanitat- o amb el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El Centre de Fauna del Pont de Suert -dedicat a la llúdriga i el visó europeu- pot ser una altra opció, igual que fer senderisme, banys termals o esports nàutics.

Les falles com a ritu ancestral

El foc purificador

La major part de les falles es concentren al voltant del solstici d’estiu o el dia del patró del poble. Compartiria simbologia amb les fogueres de Sant Joan.

Pas de nens a joves

Els nens són introduïts a la festa des de ben petits, amb adaptacions, però baixar sol una falla és motiu d’orgull. A Andorra la Vella, per exemple, es fa bateig per rodar foc.

Cap al casori

Tota celebració és bona per intentar buscar l’aparellament. A la Pobla de Segur, a més, les pubilles reben els fallaires. A Saünc (Aragó), l’últim casat encén la foguera.

Més continguts de

El + vist

El + comentat