Què és l’homofòbia interioritzada?

Els anys de prejudicis contra els gais deixen una empremta en la seva autoestima

“Això és una pel·lícula nord-americana de terror. Un grup d’adolescents es queda atrapat en una casa que ha estat escenari de morts inexplicables. De sobte, la típica rossa es queda sola. Se sent un soroll i ella pregunta en veu alta: «John, ets tu?» Silenci. Què passarà?” Ho pregunta Gabriel J. Martín, expert en gay affirmative psychology i psicòleg a l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella. “Tots els meus pacients em contesten: «Apareixerà l’assassí i se la carregarà». Bingo! Tenim interioritzadíssim el guió, i això ens permet saber què passarà. Els nostres guions mentals funcionen de la mateixa manera”, diu Martín.

De vegades, els guions, que ens permeten anticipar què passarà en determinades situacions quotidianes, i que afecten la manera com actuem, estan distorsionats. I són la raó que porta molts homes gais a la consulta de Gabriel J. Martín: creure que anar pel carrer agafat de la mà del nòvio atraurà totes les mirades; no voler fer-li un petó en públic per por de rebre insults, o pensar que els companys de feina et miraran malament si saben que te n’has anat de cap de setmana romàntic amb el teu nòvio són guions mentals que no sempre corresponen amb la realitat, i que afecten el comportament i la salut emocional i física.

“Del fet que un homosexual tingui la creença (distorsionada) que serà menys valorat només pel fet de ser homosexual se’n diu homofòbia interioritzada. I, en tant que afecta negativament la seva vida i la motivació i il·lusió amb la qual afronta els seus projectes esdevé un problema. És molt comú, dels temes que més treballo a la consulta”, afirma.

L’homofòbia interioritzada (la interiorització dels prejudicis homòfobs en la ment d’una persona homosexual), segons Martín, és una d’aquelles coses que s’entenen més bé explicant com funcionen que no pas explicant què són. “Potser perquè l’homofòbia interioritzada -també es coneix com a IH, a partir de les sigles d’ internalized homophobia, en anglès-, fins i tot sembla paradoxal: com és possible que unhomosexual sigui homòfob? La veritat és que la situació és una mica diferent: que pateixis homofòbia no vol dir que siguis homofòb, vol dir que anys i anys de sentir prejudicis han deixat la seva empremta en la teva autoestima. “Com una mena d’idees fossilitzades que encara s’amaguen entre els raconets de la teva ment”, i que es tradueixen en sentiments de vergonya, angoixa, ansietat o culpa.

Xerradetes de passadís

“L’IH t’impedeix arribar dilluns a la feina i gaudir d’aquelles xerradetes de passadís: «Ei, Marc, com ha anat el cap de setmana?» I tu, en comptes de contestar «Preciós, vaig anar d’escapada romàntica amb l’Oriol a la muntanya», et sentiràs interrogat, notaràs com puja l’adrenalina, i et perdràs dient «Mmm... jo... ahh... vaig anar amb un amic d’excursió» -il·lustra el psicòleg-. L’IH fa que t’avergonyeixis de ser homosexual i, si te n’avergonyeixes, no explicaràs coses personals. Si no expliques coses personals, no podràs establir lligams íntims amb els altres. Si no estableixes lligams íntims amb els altres, no podràs experimentar la sensació d’intimitat i acolliment social. I si no n’experimentes... ja saps com et sentiràs: sol, completament sol i aïllat (i la soledat sí que és una maledicció). L’equació és molt senzilla: si et fa vergonya parlar de la teva afectivitat és perquè la teva autoestima no està bé. I si la teva autoestima va malament... com vols sentir-te? Doncs això!”, exclama el psicòleg.

Un dels arguments que més s’esgrimeixen sobre mantenir l’afectivitat amagada és que els heterosexuals mai han de fer saber la seva orientació sexual. “És mentida! -rebla Martín-. Els heterosexuals sí que es passen el dia dient que són heterosexuals. Cada vegada que un home diu «Aquest cap de setmana he estat amb la meva dona i els nens a Besalú», està dient que és hètero. La qüestió no és que tinguis l’obligació de dir que ets homosexual. La qüestió és que no tinguis l’obligació d’amagar que ets homosexual. No es tracta de dir, sinó de no sentir-se obligat a abstenir-se de fer-ho”.

L’homofòbia interioritzada, d’altra banda, és més fàcil que es doni quan la persona ha crescut en un entorn homòfob o poc empàtic. A les famílies en què l’homosexualitat és rebutjada de manera directa i evident, el risc que un fill o filla homosexual es converteixi en un adult amb homofòbia interioritzada és molt més alt que no pas en famílies en què l’homosexualitat és vista amb respecte i empatia. En aquest sentit, hi ha hagut un canvi generacional important. “És més fàcil que els homosexuals de 35 anys en endavant tinguin molta més IH que els homosexuals joves, que han crescut en un context indubtablement molt més gay friendly ”. De vegades, fins i tot naixent en una família conservadora, les noves generacions tenen menys problemes amb l’homosexualitat interioritzada. “Avui dia un noi gai, encara que hagi nascut en una família de l’Opus, ja té una quantitat enorme de referents socials, que fan que l’afectació de l’homofòbia sigui molt menys important”.

El cas de les dones és diferent, ja que pateixen una doble discriminació -la de ser dona (discriminació masclista) i la de ser homosexual-, a banda de tenir molta menys visibilitat. “La pitjor mentida és la que no es qüestiona. D’això va l’homofòbia interioritzada: de segles d’incomprensió i rebuig emmagatzemats en els teus propis esquemes mentals i als quals vas ser més vulnerable quan menys podies defensar-te: quan eres un nen”, diu Martín.

Com trencar guions

Per trencar guions, Martín proposa als seus pacients diversos exercicis per desfer-se de l’homofòbia interioritzada, després d’haver analitzat i detectat, esclar, quins prejudicis tenen gravats dins seu. “Es tracta d’actualitzar el programari mental”. Per fer-ho, cal exposar-se i passar a la pràctica. “A un dels meus pacients li vaig encarregar portar un llibre de temàtica gai al metro, una cosa que li feia molta vergonya. Havia de fer un recorregut de 8 parades llegint el llibre, i ningú li va dir res ni s’hi va fixar. Va adonar-se que el problema el tenia ell, i que els seus guions mentals, allò que creia que passaria, estaven equivocats.

“Quants guions distorsionats tenim sense ser-ne conscients? -es pregunta Martín-. El de «Si no em truca en dos dies, vol dir que no li interesso», el de «Si dic que sóc gai, a la feina parlaran de mi quan no hi sigui» o el de «Si parlo del meu nòvio, el meu pare no suportarà la incomoditat que li crearé»”. Segons el psicòleg, donem per fet que determinats antecedents aniran seguits de conseqüències destructives, però no de constructives. “Contradir la probabilitat és l’inici del canvi!”, conclou el psicòleg.