FUTBOL

Rajoy diu que "a cap país es xiula l'himne", però els fets demostren el contrari

Anglaterra, Itàlia o França també han vist com aficions xiulen l'himne estatal a estadis

Mariano Rajoy ha denunciat que Espanya és l'únic estat en què l'himne és xiulat durant espectacles esportius. Els fets però, demostren el contrari. Els primers casos d'himnes xiulats en un espectacle esportiu daten dels anys 20: el 'God save the queen' xiulat a Irlanda i la xiulada de l'afició del Barça a la Marxa reial el 1925 a l'estadi de Les Corts. De fet, l'esport va tenir un paper important en la lluita irlandesa.

La polèmica actual no és ni nova ni típica d'Espanya. A la final de la Copa anglesa de l'any 2012 entre el Chelsea i el Liverpool els aficionats 'reds' van xiular el 'God save the queen'. A internet un aficionat explicava: "Liverpool no serà mai un feu monàrquic. Aquest himne és un símbol del centralisme de Londres que ens enfonsa". Alguns van xiular i altres, en ple himne, van cantar la cançó més popular entre l'afició red, el 'You'll never walk alone' ( vídeo). Pocs dies després, a la final de Copa italiana els aficionats napolitans van xiular el 'Fratelli d'Italia'. Un aficionat va dir que era una manera de dir que estan "tips de polítiques que enfonsen el sud d'Itàlia". El 2014, durant la final Nàpols-Fiorentina, les xiulades es van repetir ( vídeo).

Els himnes xiulats no són res de nou, tot i que molts cops la clau és fer la guitza als veïns, com els canadencs que xiulen l'himne dels Estats Units a la NHL d'hoquei gel (o al revés, com durant la final Boston-Mont-real del 2004), els argentins amb l'himne brasiler o els aficionats espanyols amb l'himne francès al Mundial. De fet, als Estats Units o Anglaterra no es xiula. Es fa "boo", un acte que ha creat fins i tot un verb: 'booing'. Altres cops l'esport és una oportunitat per veure en directe equips d'estats amb els quals el teu estat no sempre s'hi ha portat bé. Per aquest motiu l'himne japonès sol ser xiulat a Corea del Nord i Corea del Sud. Aquests casos però, són d'aficionats xiulats l'himne d'un altre estat. A diferència dels casos del Barça, el Liverpool o el Nàpols. Durant un partit de futbol de seleccions Anglaterra-Escòcia, els escocesos si van xiular (bé, van fer 'booing') l'himne anglès ( vídeo). Himne que també és, oficialment, aquell del Regne Unit. Encara que a nivell esportiu, Escòcia és independent i pot fer el sonar el seu 'Flower of Scotland'.

O la Marsellesa.  El cas més similar als Barça-Athletic seria la final de copa francesa del 2002, entre el Bastia cors i el Lorient bretó. Hi va haver tants corsos que van xiular La marsellesa que el primer ministre Jacques Chirac va fer que l'himne tornés a sonar ( vídeo). La marsellesa també ha estat xiulada per joves francesos magribins durant amistosos amb Tunísia o Algèria. Una manera de deixar clar que no se senten ni còmodes ni representats en aquest estat.

Eternament polititzat, l'esport va començar a canviar el 1906 amb una competició ara oblidada, els Jocs Intercalats. Eren una espècie de Jocs Olímpics que s'havien de fer sempre a Atenes just al mig del període de quatre anys entre cada cita olímpica. La idea només es va portar a terme un cop, el 1906, però van ser els primers Jocs en què el COI va establir que els atletes havien d'estar federats en federacions nacionals, desfilar darrere de banderes i escoltar himnes mentre veien pujar una bandera per l'asta. Abans els Jocs Olímpics eren una qüestió individual, però aquell 1906 es va obligar a tothom a representar un ens polític oficial. I l'irlandès Peter O'Connor va ser el primer atleta rebel: mentre sonava el 'God save the queen' va grimpar pel pal per on pujava la Union Jack per despenjar-la i posar-hi una bandera irlandesa.

Des de llavors esport i política, agradi o no, han caminat plegats. El 1925 els aficionats del Barça i el Júpiter es van convertir en els primers que es van revoltar en el futbol estatal amb aquella xiulada a la marxa reial que va portar el general Milans del Bosch a clausurar les Corts i castigar el Barça sis mesos sense jugar. La resta és història.

Més continguts de