Ahir va passar pel Círculo Ecuestre de Barcelona el ministre de Justícia, Rafael Català. Gent que l’ha tractat me l’ha definit com una persona assenyada i dialogant, i no dubto que sigui així personalment, però com a ministre ha estat un ministre més del PP, o sigui, un fidel repetidor de l’argumentari del partit. N’hi ha prou de recordar el seu trist paper la nit del 9-N, quan davant un micròfon enganxat amb esparadrap va dir que la consulta havia estat un “exercici estèril i inútil”. Tenint en compte que 2,3 milions de persones van prendre’s la molèstia de baixar a votar un diumenge, home, molt dialogant no queda dir-los que el govern espanyol creu que el que han fet és “estèril i inútil”, que és la manera fina de dir que es passa els seus vots pel forro. Però això ja és una altra qüestió.
El cas és que ahir el Rafael Català va venir a Barcelona a enviar un missatge i el vàrem escoltar amb atenció. I amb incredulitat. Va dir que “és hora que la societat catalana s’incorpori a la recuperació nacional liderant una nova etapa de prosperitat”.
Caram, senyor ministre. ¿Em pot dir què ha fet Catalunya sinó exactament això, liderar una nova etapa de prosperitat? Repassi amb mi: amb el 16% de la població, Catalunya representa el 18% del PIB espanyol, el 25% de les exportacions espanyoles, i els catalans contribuïm amb 16.000 milions d’euros d’impostos. Li recordo, senyor ministre, que ara fa un any el PP del Parlament d'Extremadura va demanar al govern espanyol que no permetés a Catalunya de sortir del règim comú del finançament autonòmic, perquè si Catalunya en sortís, Extremadura hauria de renunciar a algunes de les competències autonòmiques que té en aquests moments. Segons els càlculs del PP, la sortida de Catalunya implicaria que les altres autonomies perdrien 16.000 milions d'euros anuals. Caram, si això no és liderar una nova etapa de prosperitat nacional, ja em dirà què més hem de fer.
El ministre, ahir, va dir més: “Catalunya ha de ser novament referència espanyola d’impuls, creixement i obertura” perquè “posseeix els mitjans, la cultura i la determinació, i l’empresariat, els professionals i la societat civil educats en aquesta virtut”. Home, si jo fos ministre d’un estat com Espanya, on hi ha una regió amb gent que posseeix totes aquestes virtuts, cregui’m que procuraria no debilitar-la. I jo si notés que aquesta societat que és (segons ell) impulsora, oberta, culta i preparada no rema en la mateixa direcció que jo, em preguntaria per què deu ser. Allò que deia l’altre dia el president del Círculo d’Empresarios, que l’amoïnava Catalunya perquè aquí hi ha gent assenyada i ben preparada que està per la independència. Perquè creu que és? Potser perquè veuen que el seu esforç fiscal no millora les seves condicions de vida? Perquè augmenta la distància entre pobres i rics a Catalunya? Perquè vols fer un decret de pobresa energètica i no pots? Perquè veus que Espanya s’omple d’AVEs inútils –aquests sí que són inútils– i les teves Rodalies són lamentables? Perquè les connexions d’internacionals del Part són de segona? Perquè veus com persegueixen el català a València i Mallorca i s’inventen Lapaos a l’Aragó? No deu ser, senyor ministre, que molts catalans han arribat a la conclusió que de l’estat espanyol no en poden esperar res?
Que un ministre del PP pensi en clau centralitzadora i castellanocèntrica no ens sorprèn a ningú. El que és inadmissible és que vingui a dir-nos aquí que hem d’arremangar-nos quan jo ho fem, i que vingui amb missatges tronats sobre el fet que obertura és passar per Madrid, com si a un català el món se li acabés a Espanya.
Per acabar, el ministre de Justícia va elogiar el tarannà dialogant i avesat al pacte de la societat catalana. Un tarannà que va assegurar que comparteix el govern del PP.
La crònica no diu si llavors el públic va esclatar en riallades.
