Sortir de l’armari, més difícil per a les dones?

“Sóc aquí, una actriu, representant d’alguna manera una indústria que imposa devastadors estàndards de bellesa, d’estil de vida i d’èxit. Uns estàndards que, odio admetre-ho, m’han afectat. Et diuen com has d’actuar, com has de vestir i qui has de ser. He intentat resistir-m’hi, ser autèntica i seguir el meu cor, però és dur”. Així començava Ellen Page, de 26 anys i coneguda pel seu paper protagonista a Juno, el seu discurs a favor dels drets de la comunitat gai a Nevada (EUA). I, després d’una pausa, anunciava: “Sóc aquí perquè sóc lesbiana, i perquè potser puc marcar la diferència i ajudar els altres. Sento l’obligació personal i la responsabilitat social de dir-ho. També ho faig de manera egoista, perquè estic cansada d’amagar-me i estic cansada de mentir per omissió”.

Page se sumava així, el dia de Sant Valentí, a Jodie Foster ( El silenci dels anyells ), Ellen DeGeneres ( The Ellen Degeneres show ) i Portia de Rossi ( Ally McBeal ), algunes de les poques actrius de Hollywood que han decidit expressar públicament la seva homosexualitat. “Això no serà un gran discurs sobre el fet de sortir de l’armari, perquè ja vaig sortir-ne fa mil anys, quan era una noia jove i fràgil que va obrir-se als amics de confiança, a la família i als companys de feina”, deia Foster en ser premiada als Globus d’Or de l’any passat, en què concloïa, somrient: “Sóc aquí, vull que se’m vegi i vull ser plenament compresa”. Aquesta mateixa setmana, l’actriu Michelle Rodriguez (Lost, Avatar), que fa un any va dir que era bisexual, va confirmar al Daily Mirror la seva relació amb la top model Cara Delavingne, tot i que l’endemà el representant de l’actriu ho va negar a TMZ.

Elena Longares, membre del Grup de Lesbianes a Catalunya (Lescat.org), explica a l’ARA que per a la comunitat LGBT declaracions com les de Foster i Page, referents per a molta gent, són molt positives: “I més de la manera com ho ha fet la protagonista de Juno, perquè ha parlat des de les emocions i des del seu patiment. Per a totes les dones que no siguin heterosexuals és molt important sentir-ho”.

Segons Longares, “hi ha menys dones que homes que surten de l’armari”, perquè les dones lesbianes pateixen una doble discriminació: la de ser dones -i les desigualtats que això implica- i la de no complir la norma heterosexual. “Si a això se li suma la classe social, la raça o la religió, la discriminació ja es dispara”, diu. L’activista afegeix un factor que ho complica encara més: “Al llarg de la història se’ns ha negat la sexualitat; se’ns ha vist com a éssers reproductors, però no sexuals. Això fa que visquem la sexualitat de manera molt privada, molt centrada únicament en el nostre entorn més immediat. Ens costa molt fer-ho visible”. De fet, explica: “Una de les problemàtiques de les lesbianes és que som invisibles: tothom dóna per fet que ets heterosexual, és el fet de «mentir per omissió» de què parla Ellen Page al seu discurs”.

Jugar amb nines o amb el Lego

El concepte sortir de l’armari, d’altra banda, amaga un imaginari del qual sovint no som prou conscients: “Parlem de sortir de l’armari com una cosa molt naturalitzada, però el fet és que encara tenim un armari”. Longares defineix l’armari com l’imaginari que es dóna en l’entorn heteronormatiu i amb el qual creixem: “Des que som petits ens pregunten si tenim nòvio o nòvia, contrari al sexe que se’ns ha assignat. Es dóna per fet que serem heterosexuals, i en molts pocs casos es plantegen les altres opcions”. Un cas que fa uns anys va fer la volta al món va ser el de Sasha Laxton, un nen a qui els seus pares van voler educar en el “gènere neutre” i de qui no van revelar el sexe fins als cinc anys, quan el van haver d’inscriure a l’escola. L’encoratjaven tant a jugar amb nines com amb el Lego, i li permetien portar indistintament roba de nen o de nena. “Volíem evitar educar-lo en els estereotips associats al gènere”, va dir al Daily Mail la mare, Beck Laxton, que es preguntava: “Per què hauríem de voler classifica les persones en carlaixos?”

Sobre aquest mateix tema parlava també Ellen Page al seu discurs: “Hi ha estereotips molt integrats sobre la masculinitat i la feminitat que defineixen com se suposa que hem d’actuar, vestir o parlar. Qualsevol que transgredeixi aquestes normes es converteix en algú de qui parlar o a qui criticar, i això la comunitat LGBT ho sap molt bé. Però també hi ha molt coratge al nostre voltant: l’heroi futbolístic Michael Sam [un dels primers futbolistes nord-americans a sortir de l’armari, l’any passat], la intèrpret Laverne Cox [actriu transsexual que encarna Sophia Burset a Orange is the new black ], les cantants Tegan i Sara Quin [duo d’intèrprets, bessones i lesbianes totes dues], o la família que dóna suport al seu fill o filla que ha sortit de l’armari”. Tot, deia l’actriu canadenca, gent que l’ha inspirada: “Aquest món seria molt millor si tots féssim un esforç per ser menys cruels entre nosaltres mateixos. Si ens agaféssim ni que fossin cinc minuts per reconèixer la bellesa en l’altre, en comptes d’atacar-nos per les nostres diferències. No és tan difícil, és una manera molt més fàcil i millor de viure. I, en última instància, salva vides. Alhora pot ser el més difícil, perquè estimar els altres comença per estimar-se a un mateix i acceptar-se a un mateix”, concloïa l’actriu.

Sexualitat i intimitat

Sobre el procés d’acceptar-se a un mateix, Elena Longares diu: “Has de lluitar contra l’imaginari que t’imposen. No t’hi sents identificada però tampoc saps què et passa. Ho vas arrossegant, i calles perquè et sents estranya: vius dins d’un armari i fins i tot tens relacions amb persones del sexe contrari. Arriba un punt, però, en què tens la necessitat de dir «Prou, necessito viure lliurement, necessito dir-ho i compartir-ho». Aquí és on ve la sortida de l’armari, reconèixer-te a tu mateixa i davant dels altres”.

Es diu que sortir de l’armari es fa un cop a la vida, afegeix l’activista, “però en veritat ho fas sempre, al llarg de la teva vida: ho fas quan trobes una feina nova, quan et canvies de pis, o quan canvies d’escola els teus fills”. Tot i això, Longares recalca la importància de fer-ho. Precisament, alguns dels comentaris que van generar les declaracions d’Ellen Page deien que no calia que expliqués la seva orientació sexual, que era cosa seva i que no hauria d’importar-li a ningú. “És un discurs bastant habitual, «la teva sexualitat és la teva intimitat» -diu-. Però ara encara és necessari dir-ho, perquè si no creuran que sóc heterosexual. Et fas invisible i, si no existeixes, no tens drets”. Per Longares, aquest és sovint “el discurs de la dreta”: “Moltes vegades és tan senzill com fer pedagogia, perquè se’n parla molt des de la ignorància. Mentre els nostres drets no siguin drets humans, seguirà sent important fer-nos visibles”, diu.

L’escriptora catalana Maria-Mercè Marçal, feminista i lesbiana, va escriure, a l’encapçalament del seu primer llibre, Cau de llunes (1977), “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

Al final del seu discurs, Ellen Page deia: “He patit durant anys perquè m’espantava sortir de l’armari. El meu esperit va patir, la meva salut mental va patir, i les meves relacions van patir. I ara sóc aquí, dreta, a l’altra banda d’aquest dolor. I sí, sóc jove, però he après que la bellesa, l’alegria i també el dolor de l’amor és el regal més increïble que es pot donar i rebre com a ésser humà, i ens mereixem gaudir de l’amor complet, en igualtat i sense vergonya”.

La vida d’Adèle’ i les lesbianes al cinema

"La nostra sexualitat continua sent una cosa que a la televisió s'ha de veure passades les dotze de la nit", diu a l'ARA Elena Longares, membre del grup de Lesbianes a Catalunya, LesCat (lescat.org). Al llarg de la història del cinema, les lesbianes han jugat un paper molt concret: "Si no som assassines o perverses, ens morim o acabem pertorbades". A la tesi doctoral Els models de gènere masculí i femení al cinema de Hollywood, 1990-2000, d'Eva Victoria Lema Trillo, es recull com algunes pel·lícules com Atracción Fatal, Instinto Básico, Escalofrío en la noche o Mujer blanca soltera busca, "mostren dones amb comportaments patològics, dones que amenacen i que són perilloses". I casualment, lesbianes.

Tot i això, diu Longares, també hi ha altres pel·lícules on l'homosexualitat femenina sí està ben tractada, com ara a l'alemanya Muchachas de uniforme (1931), que mostra "una sexualitat tractada amb molta naturalitat i una intimitat gens perversa". A Antonia's Line (1995), d'altra banda, a diferència de moltes pel·lícules sobre lesbianes, continua l'activista, el final és feliç, però li retreu una cosa: "Mostra diverses escenes de sexe –homosexuals i heterosexuals– i mentre les heterosexuals són explícites, les dones només es fan petons". En aquest sentit, Longares recomana molt La vida d'Adèle (2013): "Mostra per primera vegada la nostra sexualitat, de manera explícita, sense ser pornogràfica ni molt menys; el que capten les escenes de sexe és la connexió entre elles". Julie Maroh, l'autora del còmic en què es basa la pel·lícula, El azul es un color cálido, explicava al seu blog que, tot i que no considerava la pel·lícula com una traïció al còmic, les escenes sexuals la van disgustar: "A excepció d'algunes escenes, em sembla una exhibició brutal, quirúrgica, exhuberant i freda del sexe entre dones, convertint-la en pura pornografia". Tot i això, l'autora es va mostrar reconciliadora: "És la meva opinió personal, però estaré encantada d'escoltar què en pensen altres dones".