L'hàbit no fa el monjo

BarcelonaPassen els anys i res no canvia. Bé, sí. Primer va ser la Copa Generalitat, després la Catalunya Cup, la Copa Catalunya i ara la Supercopa de Catalunya. Abans hi competien tots els catalans i ara és exclusiu al Barça i l'Espanyol, encara que, a efectes pràctics, un dels dos –o tots dos– gairebé sempre acabaven jugant la final. La Federació Catalana de Futbol ha treballat per construir una competició amb solera, però no hi ha manera. El derbi entre el Barça i l'Espanyol es juga aquest dimecres a Montilivi, amb les graderies a mig omplir –i això que l'estadi només té 10.000 seients– i entre dos equips farcits de suplents i de jugadors del filial.

El partit, diguem-ho clar, fa nosa als equips. No és res nou, però s'intenta camuflar amb bones paraules de tothom i fotografies de concòrdia entre directius, entrenadors i jugadors. Ningú no vol fer un lleig a la Federació Catalana i menys en el moment actual, amb el procés sobiranista al punt àlgid. S'ha de quedar bé, no fotem! Sobretot després de l'espectacle d'ara fa dues temporades, quan es va haver de fer marxa enrere perquè el Barça va negar-se a jugar amb el primer equip i l'Espanyol va fer el mateix com a senyal de protesta.

Andreu Subies, president de la Catalana, s'ho va prendre com una punyalada a l'esquena i va aprofitar la situació per persuadir els clubs, dient-los que tenien un compromís amb la Federació. En el fons, tenia raó. Alguns membres de confiança li van dir que s'equivocava, que deixés estar el Barça i l'Espanyol i que se centrés amb els equips de Segona A, Segona B i Tercera. Però ell no va voler i dos anys després ha aconseguit el seu propòsit. La insistència té mèrit, s'ha de reconèixer. Però la pregunta és, tindrà èxit?. Permeteu-me ser pessimista, i no pas per falta de ganes de la Federació, sinó per l'escepticisme amb què s'ho miren els clubs.

L'hàbit no fa el monjo. Un Barça-Espanyol, per més derbi que sigui, no és motiu suficient per omplir les graderies, per despertar la rivalitat entre les dues aficions, perquè els jugadors saltin al camp a menjar-se la gespa. I no ho dic per la diferència actual entre els dos equips, a nivell de plantilla i pressupost. A la Lliga o a la Copa del Rei, quan es veuen les cares, el combat és a mort. Però a la Copa Catalunya –perdó, a la Supercopa de Catalunya– no. Sense aquest prestigi, el partit és un tràmit encaixat amb calçador, especialment per als blaugranes: carregats de partits durant l'any, aquesta era de les poques setmanes sense compromís en dimarts o dimecres.

Algunes veus benintencionades havien proposat jugar a l'estiu, com un partit més de pretemporada, però amb la diferència de ser una competició oficial de la Federació Catalana. Tampoc sembla una aposta gaire atractiva. Qui s'anima, a l'agost, a omplir un estadi del país per veure un duel entre el Baçra i l'Espanyol on es poden fer nou canvis i on tant és si es guanya o si es perd? És una cosa similar a aquell 'Desafio Canal+' entre el Madrid i el Barça dels anys 90, que va acabar sent un fracàs. Sense prestigi, sense la necessitat de deixar-ho tot per veure el partit, sense que et bulli la sang al camp, sense ganes de protestar a l'àrbitre, sense aquell punt de 'tribunero' o de 'hooligan' a les graderies o davant del televisor... sense tot això el futbol perd aquella salsa que el fa únic.

Dit d'una altra manera, si el partit no es fes en obert per TV3, quants baixaríeu al bar o aniríeu a la penya de torn per veure'l? I quants ho fareu el cap de setmana per veure el Barça-Celta o l'Elx-Espanyol?