El TTIP i l’economia europea: oportunitats a un preu molt alt

El 12 de febrer del 2013 el president dels Estats Units, Barack Obama, va aprofitar el discurs sobre l’estat de la Unió per anunciar que s’obririen negociacions amb la Unió Europea per aconseguir una Associació Transatlàntica de Comerç i Inversió, un gran tractat de lliure comerç que uniria les dues grans potències econòmiques del món. La premissa sobre la qual es treballa és que l’acord impulsarà l’economia i crearà milers de llocs de treball gràcies a l’augment de les exportacions. Des de llavors ja s’han produït set rondes negociadores, però el secretisme i l’opacitat amb els quals s’han dut a terme, juntament amb la naturalesa de les discussions, han encès moltes alarmes a Europa.

Els perills que s’albiren són múltiples i variats, sobretot per al model d’economia social que és privatiu d’Europa i que topa amb la lògica neoliberal que impera als Estats Units. Tant és així que el principal moviment d’oposició al tractat dins de la UE se situa a Alemanya i Àustria, dos països amb economies exportadores però que alhora fan gala d’uns estàndards mediambientals i de seguretat molt més elevats que els seus homòlegs nord-americans.

És indubtable que tot allò que faciliti a les pimes europees penetrar en el mercat nord-americà és positiu, però no al preu d’haver d’acceptar productes que avui dia tenen vetada la seva entrada a la UE perquè no compleixen les mínimes garanties. Algú s’imagina l’impacte per al camp català d’una entrada massiva de blat transgènic? O l’impacte per al medi ambient de l’arribada dels vehicles nord-americans altament contaminants? O l’entrada de joguines insegures per a la indústria valenciana?

L’altre gran punt de tensió és la intenció dels Estats Units de crear un tribunal d’arbitratge que permeti a les empreses denunciar la legislació d’un estat si creu que la perjudica. Aquest mecanisme pot col·locar les multinacionals en una posició de domini sobre els Parlaments dels estats membres. Per sobre, doncs, de la voluntat popular i la democràcia. Aquesta és una línia vermella que els negociadors europeus no poden acceptar travessar en cap cas.

L’altre límit de les converses ha de ser la defensa dels drets laborals i de l’estat del benestar. El mercat de treball nord-americà és més precari que l’europeu, i això pot donar lloc a situacions de dúmping i de pressió a la baixa dels salaris. El tractat també hauria de protegir el sistema de sanitat i d’educació pública europea, un àmbit dominat als Estats Units per l’empresa privada. Tot plegat dibuixa un panorama en què els europeus s’han de pensar molt bé si el tractat surt a compte o no, avaluar amb deteniment si els perills i amenaces no superen les oportunitats i fer-se respectar més.