Tito: les marques de l’absència
Dilluns a la nit TV3 va emetre el magnífic reportatge Marcats per Tito,de Santi Padró i Bernat Soler, un sincer homenatge a l’entrenador del Barça a partir del retrat que en fan els seus amics i alguns dels seus jugadors. Un reportatge emotiu, sensible, respectuós i gens lacrimogen que procura mantenir sempre un to optimista i alegre. Potser per aquesta contenció de la tristesa palpable el resultat és tan commovedor. La narració que es fa a partir del puzle de declaracions no és a base de descripcions grandiloqüents del protagonista ni de lloances tòpiques, sinó a través d’una quotidianitat i unes vivències que comuniquen a l’espectador una enorme sinceritat. Un dels detalls amb què això s’aconsegueix és, per exemple, quan els amics de Tito Vilanova (Roura, Rexach, Altimira, Torres...) expliquen anècdotes de joventut que feien riure el tècnic i el muntatge inclou els actuals jugadors del Barça només escoltant el que els altres expliquen. És un recurs audiovisual molt poc freqüent però molt efectiu. Veure aquests futbolistes com paren l’orella amb un somriure i es miren els veterans amb afecte i com després comenten la jugada sabent que allò divertia el Tito crea una complicitat i una empatia molt grans amb la història.
La voluntat de Pep Guardiola de no participar en el reportatge condiciona, sense dubte, el relat. L’etapa com a segon entrenador del Tito queda més difusa. I, segurament, una part del retrat queda incomplet. El reportatge no eludeix aquesta situació i el trencament de la relació entre el Tito i el Pep queda palès amb Altimira, amb un punt de tensió, dient que al Tito no li agradaria que en parlés. D’aquest passatge és significatiu que no hi hagi cap intervenció de Jordi Roura, ni tan sols declinant contestar. Però és curiós com l’absència del Pep és més física que no pas psicològica. És inevitable que, en bona part del reportatge, l’espectador pensi també en Guardiola, ja sigui perquè es parla de molts instants en què ell també hi era o perquè hi ha absències tan contundents que es fan molt presents.
Les anècdotes que van explicant els testimonis determinen el to positiu del reportatge. El cotxe aixafat de Reixach, la farra a Luz de Gas de Xavi i Piqué o la bonica història del gavadal de crispetes explicades entre tots com un trencaclosques perfecte reforcen de cara a l’espectador els forts vincles afectius i vivencials dels protagonistes. I això, a la vegada, fa narrativament més colpidora l’absència del Tito. Es transmet, sense paraules, el sentiment d’enyorança.
