Visa pour l'Image: La realitat sense filtres
El drama de la immigració colpeix la 27a edició del festival de fotografia
BarcelonaLa 27a edició de Visa pour l’Image, que arrenca avui a Perpinyà, va rebre la xifra rècord de més de 4.500 propostes, però només 24 han tingut el privilegi de ser exposades. “Fem la tria segons les notícies i el que està passant al món, i triem les que ens sembla que són les millors. Tot es basa en el talent dels fotògrafs: nosaltres només som el punt de trobada del talent dels fotògrafs”, afirma el director del festival, Jean-François Leroy. Les difícils condicions de treball dels reporters en zones de guerra han sigut un dels temes més calents dels últims anys. I la situació no ha millorat: “Cada vegada és pitjor. Treballar a Síria i a l’Iraq s’està convertint en impossible, i a Mèxic han assassinat nou periodistes des del gener”. Per això treballen per crear una acreditació de premsa europea vàlida a tots els països.
Visa pour l’Image, que l’any passat va rebre 220.000 visitants i enguany té 3.000 professionals acreditats, acabarà el dia 13 de setembre. La llista de reporters de guerra que hi participen representa l’elit de l’ofici. Leroy reivindica Visa pour l’Image com el lloc que va més enllà de la tasca que fan els diaris, i on es pot trobar “la veritable realitat de tot el món”, també la que està més lluny de casa. Hi ha instantànies de la guerra de Síria -on han treballat Lynsey Addario i Sergei Ponomarev per al New York Times i Getty Images-; de la guerra a Somàlia i les batalles entre bandes rivals, immortalitzades per Mohamed Abdiwahab; de les matances que s’han produït a la República Centreafricana, captades per Marcus Bleasdale, i els judicis per violacions a Minova, a la República Democràtica del Congo. Leroy afegeix que exposen el treball del “millor reporter de guerra”, Goran Tomasevic, sobre el conflicte a Burundi.
A més de les guerres, de l’epidèmia de l’Ebola -que ha copsat l’objectiu de Daniel Berehulak- i dels efectes devastadors del terratrèmol que va afectar el Nepal, el drama de la immigració ha obtingut també el trist privilegi de ser un dels temes més presents de les exposicions que s’organitzen durant el festival. A més del reportatge de Giulio Piscitelli D’alla a aquí: la immigració i la fortalesa d’Europa, realitzat durant quatre anys a Itàlia, Grècia, Espanya, Líbia, Tunísia, Egipte, el Sudan, Sèrbia i Bulgària, el tema centrarà diverses projeccions. “El problema tot just acaba de començar i, malauradament, Europa no té un pla per resoldre’l”, diu Leroy.
Les fotografies que el públic no trobarà en cap dels espais de Perpinyà on es fan exposicions són les imatges de l’última edició del World Press Photo. Leroy va anunciar al març que no les exposaria després que el reporter Giovanni Troilo perdés un premi per haver comès un frau: va atribuir les fotos a una ciutat que no pertocava i no va detallar que en una hi havia un component d’escenificació. El director del Visa pour l’Image ha dit que la decisió va ser “dolorosa” perquè té el suport del 50% de la professió i la desaprovació del 50% restant. Per al 2016 el festival inaugurarà el Centre Internacional de Fotoperiodisme, que organitzarà exposicions tot l’any i preservarà fons.
L’espectre de treballs que es poden veure al festival és molt ampli. No només es mostren imatges que són un cop de puny a l’estómac, sinó que també hi ha reportatges de temes menys espectaculars i de tipus més intimista però igualment actuals, com els desnonaments a Espanya (a càrrec d’Andrés Kudacki) o una crònica de la lluita contra el càncer.
La incertesa de ser mare als 16 anys
La fotògrafa francesa Viviane Dalles, guanyadora del premi Canon de la Dona Fotoperiodista el 2014, presenta Ser mare adolescent, un projecte sobre els embarassos no desitjats al Nord-Pas de Calais, on n’hi ha més de tot França. “L’any passat, 5.000 noies embarassades d’entre 14 i 18 anys van decidir tenir les seves criatures. Aquesta decisió és difícil i, a més, poc habitual en les societats occidentals modernes. És un tema sensible a França -diu Dalles-. Aquestes noies van deixar l’escola per crear una nova vida mentre estaven atrapades en el remolí dels anys de la seva adolescència i la felicitat de la maternitat. El meu objectiu va ser conèixer algunes d’aquestes noies i explicar les seves històries”.
Viviane Dalles explica que treballar en una sèrie com aquesta vol temps. Primer les mares adolescents i les seves famílies han d’acceptar ser testimonis i firmar autoritzacions. Un cop es té accés a les noies, toca guanyar-se la seva confiança: “Vam parlar molt de la vida, la família, l’escola, els amics... Va arribar un moment en què ja no es fixaven en la càmera i va ser aleshores quan vaig poder començar a fer fotografies de la seva vida diària”. Potser les imatges no són colpidores com les d’una guerra, però sí el seu rerefons: “La majoria de les mares adolescents diuen que almenys la seva criatura les estimarà”, diu la fotògrafa. A més del vessant humà, la decisió de ser mares també afecta aquestes noies a nivell social: “Les adolescents no poden anar més enllà de tenir el certificat d’aptitud professional o un títol de formació professional, i tenen poques perspectives de trobar una feina. No veuen que tinguin futur. A una mare adolescent, una criatura li pot oferir una vida i un futur”, diu.
Els fotoperiodistes amateurs també exposen
El Visa pour l’Image no és l’únic festival de fotoperiodisme que obre les portes avui a Perpinyà: també arrenca la 20a edició del Festival Off, dedicat al fotoperiodisme no professional i de reporters emergents, que inclou els treballs de 84 autors en 79 comerços, galeries d’art, restaurants i edificis institucionals de la ciutat. L’Off, organitzat per la Cambra de Comerç i Indústria, té el suport de Visa pour l’Image i el complementa, a una escala més reduïda: el seu pressupost és de 10.000 euros i l’any passat va rebre 15.000 visitants. Tot i així, aquest festival no renuncia a tenir una mirada global i inclou treballs realitzats a la Xina, Llatinoamèrica i l’Àfrica. Cinc de les exposicions són catalanes, entre les quals hi ha Clic’15, organitzada per la Generalitat i l’Associació Diomira, i Tossudament... Relat del procés català, de Jordi Ribot i Joan Castro.
