El neguit polític que notem aquests dies és excepcional. Perquè l’estat de dret i la democràcia parlamentària acostumen a donar el servei per al qual van ser creats: ordenar els interessos polítics i socials en conflicte. El neguit prové de la clara percepció, que ja fa anys que dura, que el mecanisme espanyol a Catalunya està encallat. Amb el neguit, ara, apareix el vertigen: ¿als ciutadans ens correspon exercir quotes extres de protagonisme polític? La resposta és sí, i ho estem veient a tot el món. I tampoc no és nou. Quan sento Rajoy atribuint a la Constitució l’actual poder polític de Catalunya, recordo perfectament que sense la pressió de la societat als 70 no seríem on som. Ara hi tornem. Però com va dir Mas, “vejam si ara a Catalunya som capaços d’acabar-ho bé”.
