‘SER AQUÍ PER QUEDAR-SE’ és un gir que diem o escrivim copiant-ne un d’anglès que grans veus del jazz ens fiquen al cap des dels anys 30 versionant un popular tema dels Gershwin. I avui, gràcies a Podem, Uber o Felip VI, està més viu que mai.
Per defugir el calc sovint adopta la forma venir per quedar-se, que sona més natural en català. Però el que ha suscitat últimament debats intensos és decidir si hem de dir quedar-se o quedar-s’hi.
Tenim la gran sort que a finals del mes de maig la doctora en filologia Neus Nogué va penjar al seu brillant blog En altres paraules l’apunt “Summer’s here to stay”, que tracta aquest tema a fons. Faré un intent d’explicar-lo a la meva manera.
Primer, els fets. L’ hi és incorrecte a (1) “Ha vingut per quedar-se”, opcional a (2) “És aquí per quedar-se/s’hi” i obligatori a (3) “És a París per quedar-s’hi”. Ens ho diu una bona intuïció, però no és gens fàcil de justificar teòricament.
Quedar-se és un tipus de verb que no exigeix, però que ens permet, dir on et quedes. Tan correcte és “Em quedo” com “Em quedo a casa”. Però si no s’explicita cap lloc, com passa a (1), l’ hi es queda sense llicència per aparèixer: un pronom necessita sempre un antecedent.
Costa molt més d’explicar per què és bo “És aquí per quedar-se” i dolent “És a París per quedar-se”. La diferència crucial entre aquí i a París és que, mentre que aquí ja està implícit en quedar-se - si no dic on em quedo és que em quedo aquí-, ningú sap que em quedo a París si un mot no m’hi porta. Per això a (2) tant puc dir quedar-se com quedar-s’hi i a (3) necessito un hi que reprengui l’antecedent a París.
De fet, el verb quedar-se és díctic (com ho és aquí ), i ja ens assenyala un lloc per defecte ( aquí ), i això fa opcional i fins i tot una mica sobrer l’ hi quan l’antecedent és justament aquí. Potser ho veureu més clar comparant “Vine aquí i queda’t” amb “Vés a París i queda-t’hi”.
