Ferides i cicatrius: l'editorial d'Antoni Bassas
Una de les metàfores que més utilitzem els periodistes per explicar la gravetat d’un problema és que “ha obert ferides i ha deixat cicatrius”. I no ens referim a la inquietant operació estètica d’Uma Thurman, de qui sempre havíem pensat que no era com les altres.
Parlem, per exemple, de la ferida entre Convergència i Esquerra, que està històricament, permanentment oberta, i més aquests dies, després que Esquerra acabés votant la compareixença del president Mas a la comissió del cas Pujol. El nostre subdirector, David Miró, es pregunta al seu bitllet d’opinió “què està passant?”. I respon: “Doncs que Esquerra volen demostrar als exsocialistes que ja no són els escolanets de CiU, i els convergents han de convèncer els seus sectors més conservadors i tebis amb la independència que no fan seguidisme d’Esquerra”.
Esclar que per ferida que es va fent gran, la que hi ha cada cop més oberta entre Convergència i Unió. Duran Lleida es considera desautoritzat perquè ahir els diputats del seu grup al Congrés no van votar tots el mateix en la votació per començar a tramitar el pacte antijihadista que han firmat el PP i el PSOE. Els diputats d’Unió van votar que sí i els de Convergència es van abstenir. És molt aclaridora la crònica que firmen des de Madrid Mariona Ferrer i Joan Rusiñol: Convergència no podia votar que sí a noves eines penals mentre el govern de Rajoy s’ha querellat contra Mas i dues conselleres per posar les urnes. Convergència haurà de triar: o el procés o Unió. Tret que Unió també triï entre Duran o el procés.
Precisament, el pacte antijihadista ha obert una ferida dins el PSOE. El socialista basc Eduardo Madina va preguntar-se “què ens ha passat?”, resumint la seva contrarietat perquè el PSOE avali la cadena perpètua. El PSOE també haurà de triar: o revesteix d’autoritat Pedro Sánchez o que no esperi suports entusiastes dels votants a un candidat qüestionat cada dia dins de casa seva.
Però de totes les ferides i cicatrius del dia, la més interessant és la dels premis Ciutat de Barcelona. Ja saben la història: documental del 4-F, el jurat el premia, ahir es donaven els premis en la solemnitat del Saló de Cent, els directors del documental hi assisteixen, però a l’hora de recollir el premi s’aixequen i passen de llarg de l’alcalde Trias, deixant-lo amb el trofeu, la B de fusta, a les mans. I se’n van del Saló.
Cadascú es comporta en públic com li sembla, però volem posar el focus no en el desaire, sinó en el fet que, al nostre parer, els dos directors van fer afirmacions injustes, com ara dir que “amb el premi, l’Ajuntament vol rentar-se la cara” o que “acceptem el premi del senyor alcalde”. Res més lluny de la realitat. Els premis no són del senyor alcalde, els va atorgar un jurat independent. I premiar el 4-F és un del episodis més rics de la complexitat d’una ciutat com Barcelona i de com de paradoxal pot arribar a ser la gestió d’aquesta complexitat. Que el premi Ciutat de Barcelona anés a mans dels responsables d’aquest documental demostra que Barcelona no és morta, que és viva, que no amaga el debat i les contradiccions. Com titula encertadament Laura Serra, avui van ser els Ciutat de Barcelona de la incomoditat”. En la categoria de literatura catalana, el premi va ser per a Toni Sala i el llibre ‘El cas Pujol’. Sala va expressar “orgull” perquè un jurat independent premiï un llibre molt crític amb Pujol, fundador del partit de l’alcalde. En llengua castellana, Ignacio Vidal Folch va referir-se a la qualitat del jurat com a “excepcional”.
No, el premi Ciutat de Barcelona va ennoblir ahir la convivència a la ciutat. Si alguna ferida del 4-F és oberta és per culpa de qui va tirar el test i no ha donat la cara, i de la gent que l’encobreix.
