Duran, Sánchez i Mas-Colell: "El govern del PP viu les autonomies com un error". L'editorial d'Antoni Bassas
Avui tothom va ple de l’esquerda entre Convergència i Unió. En realitat, la seva ha estat la història de dos partits units per una esquerda, i com més gran semblava l’esquerda, millor aguantava l’edifici. Ja fa 36 anys que són coalició electoral i 13 que són federació. I en aquest temps, de bronques i reconciliacions les hemeroteques en van plenes. Ara, és veritat que això de dimarts, que els diputats del grup parlamentari a Madrid hagin votat diferent, envia un senyal més greu, perquè, si em permeten seguir amb la metàfora, és com si l’esquerda estigues canviant de direcció, i ara sí, per primera vegada en dècades amenacés ruïna, per què la paret s’acaba: el país ha de prendre la gran decisió i esclar, CiU també l’ha de prendre: abans del setembre, CiU ha de decidir si va a les eleccions com a sinònim de ‘sí a la independència de Catalunya’. I això, que potser és massa per a Unió, és inassumible pel seu incontestat líder Duran, si hem de jutjar per les seves posicions en contra de la independència reiterades en públic. Ara Convergència ha desautoritzat Duran, i Toni Soler ho qualifica avui d’experiència pilot, una preparació del que ha de venir.
On ja podem declarar l’estat de ruïna és al lideratge del PSOE, el de Pedro Sánchez. Va guanyar les primàries al juliol, però sempre ha estat tutelat a l’ombra per la presidenta d’Andalusia. Ahir va ordenar la destitució del cap dels socialistes madrilenys, i el que va tenir va ser una revolta interna, amb manifestació inclosa, o sigui, militants socialistes contra el seu secretari general. Guerra oberta al PSOE a tres mesos de les eleccions municipals a la Comunitat de Madrid. Ahir, al Congrés, Rajoy va deixar anar a Sánchez una frase amb ganes que fos profètica. “Molt em temo que vostè no arribarà al govern d’Espanya”. Sobre Sánchez cau la seva pròpia dificultat per liderar, el desconcert de la socialdemocràcia, l’aparició de Podem, però també la ineptitud d’alguns dels seus companys, singularment els de Madrid: saben quants anys fa que el PSOE madrileny no guanya unes eleccions autonòmiques? Vint-i-vuit anys, des del 1987. Saben quant temps fa que Madrid no té un president socialista? Gairebé 20 anys. I no sembla que els resultats anessin a ser millors ara al maig.
Potser alguns de vostès deuran pensar que les crisis dels partits els queden lluny, que ja s’ho faran, que només faltaria que els vinguessin a demanar el vot per solucionar els problemes interns dels partits i no els de la societat. No els falta raó, però els nervis als partits són normals. Quan la crisi ha fet pujar l’atur fins al 25%, quan 2,3 milions de catalans van a votar en una consulta per anar-se’n d’Espanya, quan el bipartidisme espanyol por acabar-se, l’estrany seria que els partits no estiguessin nerviosos, o directament en crisi. Es tornaran a repartir totes les cartes del poder en un any, i les coses no seran com eren, com no ho estan sent pel conjunt de la societat.
Parlant del conjunt de la societat: al fons de tanta crisi interna i de tanta esquerda hi ha fets tossuts que posen les coses al seu lloc. Ahir vaig assistir a Sabadell a l’acte de presentació de les perspectives econòmiques de Catalunya, un acte del BBVA presidit pel conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell. Previsions? Entre aquest any i el que ve es calcula que a Catalunya es crearan uns 2.000 llocs de treball. Sumin aquesta dada a les de la Cambra de Comerç de Barcelona: l’exportació de les empreses catalanes equival al 40% del PIB. Són bones notícies, però Mas-Collell va centrar el debat, com sovint fa: la situació de les finances públiques catalanes és molt dolenta. Catalunya té una falta d’ingressos. I això és perquè pel govern del PP, les autonomies, que s’encarreguen de pagar la sanitat i l’educació, són “viscudes com un error”. Els partits tindran els seus problemes, però els de la societat catalana estan ben clars.
