Què fem amb la llista dels milionaris a Suïssa? editorial d'Antoni Bassas
Avui el món parla de la llista de noms de persones que tenen diners en un banc de Suïssa. Més de 100 mil milions de dòlars a nom de reis, prínceps, empresaris, artistes, esportistes, traficants de droga, diamants o armes.
La llista no és nova, és del 2008, és la llista Falciani, aquella que va filtrar a la Hisenda francesa un antic treballador de l’HSBC, Hervé Falciani, i que va quedar ens mans de la Hisenda de França. Les dades de la llista van ser transmeses a les autoritats de diversos països, entre els quals, Espanya, perquè hi sortien ciutadans espanyols. Quina és la novetat d’ara? Doncs que la llista ha deixat de ser un secret. Fa uns mesos ‘Le Monde’ va obtenir la llista, l’ha publicat i l’ha compartit. A Espanya la tenen la Sexta i ‘El Confidencial’. Entre els titulars dels comptes hi ha el rei del Marroc, Mohamed VI; l'actor John Malkovich; el pilot Fernando Alonso o el desaparegut banquer espanyol Emilio Botín. I com passa en aquests casos, els noms i les dades les anirem sabent per entregues.
La notícia té derivades interesantíssimes. La primera: cada cop és mes difícil amagar un secret, per bé i per mal. Cada cop és més fàcil obtenir milions de dades en un segon i difondre-les, igualment en un segon, a milions de persones. Vivim ja en un degoteig de revelacions de secrets econòmics, polítics o militars que van arrencar amb les filtracions de Wikileaks de Julian Assange i la del treballador d’una empresa contractada per la CIA, Edward Snowden. I en vindran més.
La segona: no tothom que és en aquesta llista ha comès un delicte o està amagant diners procedents de negocis il·legals. Pel que fa a Espanya, l’Audiència Nacional va afirmar al seu dia que sí, que “en la major part dels casos es tracta de patrimonis amagats o opacs a l’erari espanyol” –i per això Emilio Botín va haver de pagar 200 milions d’euros a Hisenda, per regularitzar la seva situació–, però també n’hi ha que havien declarat a Hisenda que tenien diners a Suïssa, o que residien a Suïssa, amb la qual cosa no estaven cometent cap il·legalitat.
Tercera derivada: la llista desvela una espessa teranyina d’assessors fiscals, empreses pantalla i comptes a paradisos fiscals en què cada cop es fa més difícil establir l’origen dels diners, a nom de qui estan realment i quin ús se’n fa.
Una altra idea; tot això és molt greu en dos sentits: primer perquè no tots juguem la partida dels impostos amb les mateixes cartes. Uns paguen i altres no, i això no només és injust individualment, sinó que ho és per a tota la societat: sense un estat que funcioni i una educació i una sanitat que arribin a tothom, la igualtat d’oportunitats no està garantida, I segon, perquè aquests diners, gestionats per una corbata de Ginebra o descasant tranquil·lament sota un paradisíac cocoter caribeny, poden acabar finançant els horrors contemporanis, es diguin Estat Islàmic, dictadures, terrorisme, tràfic de persones, de drogues o d’armes.
Notícies com aquesta no poden servir només per alimentar el morbo de qui hi ha en aquesta llista i qui no. Han de servir per estendre la globalització a un camp del pensament econòmic i l’acció política que continuaven vivint al segle XX: els impostos són per a tothom i no hi pot haver excepcions. Ens ho han sentit dir alguna vegada: mentre al món hi hagi paradisos –fiscals–, serà un infern.
Val aquesta reflexió pels coneguts problemes amb Hisenda d’un dels líders de Podem, Juan Carlos Monedero, que la setmana passada va fer una declaració complementària per evitar una sanció fiscal. És una ensopegada greu per a qui es presenta com la regeneració en nom d’una societat castigada per la crisi. A sobre, ara s’ha sabut els diners que el Sr. Monedero té el banc, i n’hi haurà que aprofitaran per posar-se les mans al cap. No hi ha res de nou en això: intentar destruir el contrari furgant en els seus errors i acusant-lo de contradiccions és com funciona la política a tot arreu. No serveix per construir res, però serveix per destruir l’adversari. Ara bé, com a ciutadans i com a votants tenim l’obligació de mirar una mica més enllà. Dels ingressos del senyor Monedero no m’interessa gaire si van ser molts o pocs, m’interessa més que no vagi gestionar-los adequadament davant Hisenda, però m’interessa més encara que vagi treballar pels governs de Veneçuela, Nicaragua, Bolívia i el Salvador. Això ajuda a entendre la seva posició ideològica, la seva cultura política, i ens adverteix en quina mena de polítiques podria està pensant per implementar a Espanya si governés.
