Invocar la regeneració és un dels simpàtics comodins de la política: és un hàbit saludable -com qui fa flexions matutines o exercicis de Kegel- i sempre queda bé. El truc consisteix a concretar com menys coses millor i fiar-ho tot a aquesta màgica paraula que, en boca de l’ establishment, representa aquell vell ideal lampedusià de canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual.
Dilluns Rajoy va fer servir la carta de la regeneració i li va sortir prou bé. “Rajoy proposa mesures per «regenerar les institucions»”, titulava en portada El País. “Rajoy planteja l’elecció directa dels alcaldes”, deia la de La Vanguardia. Però, en canvi, a El Mundo, el signe de la notícia era clarament negatiu: “Rajoy obre el debat sobre la regeneració sense propostes”. I reblen a l’editorial: “No va transcendir ni una sola mesura concreta amb la qual apuntalar tan lloable objectiu”. I, per cert, un cop més el tractament d’El Mundo és més crític amb el PP -o amb Rajoy si més no- que no pas el que teòricament s’esperaria d’ El País (almenys en portada: a dins el diari de Prisa incloïa una crítica de l’analista Joaquín Prieto, on acusava d’electoralisme Rajoy per l’anunci vague de l’elecció directa d’alcaldes). Així, queda de la jornada d’ahir un nou exemple de com la premsa de Madrid podria servir de metàfora de simetria còsmica: quan un diari es desplaça ideològicament cap a una banda, el seu oposat, a l’altre extrem de la galàxia, fa el moviment contrari.
Contrast també pel que fa a la reforma de la Constitució. L’ARA en subtítol deia: “El PP talla en sec els rumors de reforma de la Constitució i només s’obre a retocs estètics” mentre que l’ Abc imprimia: “No s’oposa a reformar la Constitució”. De nou: la diferència entre analitzar la forma i el fons.
