Efímers 17/08/2012

Una casa sota el sol

5 min
Una casa sota el sol

El costum de canviar la residència habitual a l'època de vacances no és pas nou. Ja els romans tenien segones residències i palauets d'estiu. Les vil·les pal·ladianes al Renaixement van reformular la casa d'estiu en una primera residència amb l'oci integrat. El Palau Blenheim, al camp anglès, és potser el màxim exponent de les residències de vacances victorianes. La segona residència vinculada a la burgesia creix amb la Revolució Industrial, en el nostre país protagonitzada pel Modernisme, vinculat en molts casos a empresaris tèxtils.

Fins i tot els règims totalitaris estableixen períodes de descans i centres de vacances per als seus ciutadans. El gegantí centre turístic nazi, situat a la ciutat de Prora, o el de Druzhba, a Ucraïna, que pertanyia al regim comunista de l'antiga URSS, són una bona mostra de com s'entenien les vacances, de manera col·lectivitzada, centralitzada i organitzada per l'estat.

Ara bé, a Occident gairebé sempre han estat opcions individuals i que tendeixen a la dispersió. Al nostre país tan sols el GATCPAC va intentar crear residències d'estiu d'ús col·lectiu, i alhora desmuntables, a la seva Ciutat de Repòs i Vacances. El mòdul conegut com la caseta formava part d'un ambiciós projecte de ciutat en què hi havia zones per a diferents usos: banys, cap de setmana, residència i cura de repòs.

A la dècada dels seixanta i sobretot dels setanta la falta de qualitat ambiental de les ciutats, l'abaratiment dels sistemes de construcció i les lleis que van afavorir la requalificació de terrenys rurals van fer que les segones residències proliferessin entre capes socials menys elitistes.

La diferencia bàsica és que les cases d'estiueig de la classe mitjana formen part d'urbanitzacions i no estan aïllades ni integrades en pobles. Són cases i estructures semiurbanes que molts cops pateixen mancances, que s'han fet evidents ara que moltes persones han hagut d'escollir-les per viure-hi tot l'any. Tanmateix, i pel que fa a cases d'estiueig, val la pena fer un petit recorregut històric amb alguns exemples emblemàtics i treure'n de cadascun aquelles virtuts que ens poden ajudar a pensar en la nostra casa ideal per passar les vacances.

CASA BOMBELLI CADAQUÉS

A partir dels anys cinquanta Cadaqués es va convertir en un centre cultural important, on es reunien personalitats com Duchamp i Man Ray, atrets per Dalí. Els arquitectes que formaven part del grup van començar a explorar una nova via de l'arquitectura moderna integrada en el context autòcton. Federico Correa, Coderch i d'altres van explorar noves tipologies de cases d'estiueig a mig camí de la casa moderna i la tradicional. Als seixanta, aconsellats per Coderch, els arquitectes americans Harnden i Bombelli van decidir comprar-se una casa a Cadaqués i instal·lar el seu despatx a Barcelona. Fins aleshores havien treballat a París en el departament d'exposicions del Pla Marshall per difondre l' American way of life a Europa. La seva manera d'entendre la modernitat estava lligada al concepte de confort i concebien la seva arquitectura com a art concret . Per exemple, la casa Bombelli té una façana amb un pla lliscant i un forat que sembla una obra d'art conceptual. En la seva obra hi predominen les terrasses cobertes de cara al mar i les gelosies de fusta.

LA RICARDA EL PRAT DE LLOBREGAT

La casa de La Ricarda pot ser considerada com una de les joies de l'arquitectura racionalista, un petit tresor projectat per l'arquitecte català Antoni Bonet, fet entre els anys 1949 i 1956. Està situada a la vora del mar, al costat de l'aeroport del Prat, envoltada d'una densa pineda i, gràcies al seu desenvolupament en una única planta, queda oculta a les mirades alienes. Adaptada a les exigències del paisatge, té un sistema de voltes rebaixades, emmarcades en un llenguatge innovador i alhora conservant les tradicions locals.

En un primer moment, quan Antoni Bonet rep l'encàrrec de desenvolupar el projecte d'aquest habitatge unifamiliar, es planteja projectar una casa semblant als habitatges que estava desenvolupant a l'Amèrica del Sud. No obstant això, i després d'una visita al lloc amb el client, decideix desenvolupar l'habitatge en una sola planta i prescindeix de les vistes al mar, un fet que, a la llarga, resultarà un encert. La Ricarda té un dels ingredients essencials per a una casa d'estiueig: una magnifica relació dins-fora amb molts espais de trànsit en els quals sovint perds la idea de si ets dins la casa o enmig de la natura.

CASA 108 SANTA CRISTINA D'ARO

Aquest és un dels pocs exemples de cases fetes en urbanitzacions que els arquitectes han afrontat amb voluntat de millorar l'entorn. Renunciant a una segona planta i al garatge, i estenent una catifa sobre la topografia del terreny, H Arquitectes va crear el 2005 una casa amb un bon control climàtic mitjançant sistemes passius. Totes les obertures disposen de tres nivells de tancament: porticons regulables que garanteixen la protecció solar a l'estiu i la captació a l'hivern, una mosquitera que permet ventilar al mateix temps que protegir dels insectes i fusteria interior d'alumini amb trencament de pont tèrmic i vidre doble amb cambra interior. Les tres fulles són corredisses i s'amaguen a la cambra ventilada de la façana, de manera que s'aconsegueixen obertures completes del buit d'obra que intensifiquen la relació amb l'entorn i la percepció dels seus murs.

Mitjançant l'adequació en secció al perfil topogràfic original s'aconsegueix que cadascuna de les peces principals de l'habitatge tingui relació directa amb el jardí circumdant, a través de grans obertures regulars que dilueixen el pas de dins a fora i de fora a dins. La idea d'un espai únic però alhora ple d'espais d'intimitat i la recerca de refugi de les vistes en unes cases pròximes formades per una barreja tipològica i compositiva de construccions i autoconstruccions genera una caixa perforada pels laterals en què l'aire, els pins i els paviments sembla que creuin de banda a banda. Alhora, es creen petites terrasses a resguard de l'ombra dels pins, que conviden a treure la cadira al jardí, i a la part superior un espai ampli per a barbacoes i àpats a la fresca.

CASES RASPALL LA GARRIGA

Una de les viles en què l'arquitectura d'estiueig ha deixat més empremta és la Garriga. Situada a l'angle sud-oest del Montseny, la seva història està lligada al termalisme ja des dels romans. Tanmateix, l'arribada d'estiuejants, durant la segona meitat del segle XIX, atrets pels balnearis va representar un canvi dràstic en el paisatge urbà del municipi, però també en el paisatge social. Art, arquitectura i natura s'uneixen en la casa d'estiueig de finals del segle XIX i el primer terç del XX. Edificis eclèctics, modernistes i noucentistes amb una clara funció d'espais d'oci i descans. Un estiueig que tenia molta importància en l'aspecte social i que estava vinculat sovint a la música i al teatre de varietats, fets per a la societat benestant. Els jardins sembla que estiguin fets a mida per a recepcions, recitals i festes distingides.

Alhora, l'ornamentació com a símbol d'un cert poder econòmic sembla aquí més relaxada que a la ciutat, feta per ser contemplada i gaudida. La Garriga modernista té com a peça destacada l'illa Raspall, amb 4 torres de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall declarades Bé d'Interès Nacional.

stats