Els Oliveras vivien a pagès, eren un matrimoni gran, de Gósol, i això devia passar l’estiu del 1977. A la casa hi tenien animals: hi havia conills, gallines i potser també algun porc, cosa que, per a un nen de sis anys, és totalment prioritari i principal. Jo de petit volia ser veterinari, i com passa a tantes altres criatures, els animals eren la meva vida; les formigues, les papallones, les meves amigues. La metamorfosi dels cucs de seda marcava el dia a dia. Quin sacrifici per als pares, conviure amb un caçador de granotes. Anar a Gósol aquell dia d’estiu va ser el súmmum, i també va esdevenir la primera imatge d’infància, més que res perquè els Oliveras, que van morir fa molts anys, van decidir obsequiar-nos amb un dinar. És per això que aquella senyora de Gósol ens va portar amb la meva germana directe cap a les gàbies de conills. “Trieu-ne un”, ens va dir.
Ens els vam mirar i remirar una estona. Vam escollir el que ens agradava, un conill tot bufó, estarrufat, gris i marró. Allò sí que era un regal. Sempre hi ha un animal que et mira, com quan vas a la gossera, un animal que sembla predestinat per a tu. A través de l’ull del conill, que ens mirava de perfil, amb la mirada plàcida, indiferent, de l’animal que no sap que està a punt de morir, recordo l’escena següent, perquè la senyora va ficar el braç dins la gàbia, el va agafar per les orelles, com faria un mag, i va realitzar un número delicat, important, que vam contemplar astorats: va abocar el conill a la pica de la cuina, una pica de marbre gastat, sobretot on queia el rajolí d’aigua; amb unes tisores, en un tres i no res va perforar el coll tremolós de l’animaló. Tot va passar ràpid, quasi de manera instantània; la sang, els espasmes violents, els dos nens bocabadats davant la finestra del nou món que s’acabava d’obrir en aquella pica, les potes disparades com molles contra el marbre, la força brutal i desesperada que esgota el darrer glop de vida, mentre la vermellor es barrejava amb l’aigua i se l’empassava la pica, igual que la força del conill, que va tardar pocs segons a morir.
Nosaltres, aquell dia, a Gósol, la mirada encongida, empastifada amb l’ull moll de sang del conill a la pica, tot i que encara érem infants i ho seguiríem sent alguns anys, havíem començat a entrar en un món de realitats incontrovertibles, en la fase adulta. També va ser incontrovertible la realitat saborosa, tendra, del conill, quan al cap d’un parell d’hores va aparèixer a taula, boníssim, amb gust de pagès, no cal dir res més. A la tarda vam visitar Gósol, encara a través de l’ull vermell, esbatanat, reflectit i sorprès en la brillantor mortífera de la tisora, de la mà de la gosolana que l’havia matat, quasi com una ofrena, a través d’uns carrers tranquils, deliciosos, crec que per anar a buscar un gelat, a l’hora de la migdiada i de la calor màxima. He pensat molt en aquell conill gosolà.
Posteriorment vaig esbrinar que, aquí, Pablo Picasso hi va començar a inventar el cubisme; a la seva manera, també devia experimentar l’abisme entre la mort i la vida en la visió sobtada del poble i les cases, predisposades com petites capses superposades, en el canvi de rasant, quan Gósol apareix gairebé sota la carretera. Gósol, en el fons, és la manera com els pares et presenten la mort i t’ensenyen a confrontar-t’hi. A mesura que a casa meva, els familiars, en general la gent gran, s’anaven morint, com l’avi o l’àvia, o un oncle d’Artés que vivia a Sant Fruitós de Bages, doncs anaves a veure el mort, i aquell rostre afuat, de perfil, et feia pensar en el pobre conill esgarrifat. També vaig pensar-hi el dia que uns amics van emmascarar, per no dir amagar, la mort d’un tiet als nebots. Van dir que no els volien traumatitzar. Van explicar als nens que l’oncle havia anat de viatge. Feien el mateix amb tot. Quan, al cap dels anys, contemplo aquells nois, ara ja grans, i la seva innocència increïble davant de certs aspectes de la vida, penso en l’origen de la inutilitat que regeix la seva vida -són com dos estaquirots-, i que Gósol i aquell conill a la pica prenen interès i rellevància.
