Els corrents elèctrics entren al gimnàs

BarcelonaNi pilotes de plàstic, ni peses ni tires elàstiques. L’electrofitness és el nou mètode d’exercici físic que triomfa i que no requereix res més enllà de les ganes de moure’s i una armilla d’elèctrodes connectada a un aparell. ¿Però en què consisteix aquesta tendència de moda? L’electrofitness es presenta com l’eina ideal per trencar amb el sedentarisme d’una manera ràpida, senzilla i eficaç. “Funciona, sobretot, per a aquella gent que no li agrada fer esport però que es vol mantenir en forma”, apunta Patrícia Puig, entrenadora i fisioterapeuta a l’espai Nytta.

La clau és l’armilla d’elèctrodes. A través d’aquesta peça, la màquina envia petits corrents elèctrics als músculs de l’esportista i “multiplica els resultats d’un entrenament convencional”, explica el director de l’espai Nytta, Iván Ron.

Els centres que ofereixen entrenaments amb electroestimulació prometen sessions de 20 minuts que equivalen, diuen, a 90 minuts de gimnàs. Es tracta d’un tipus d’exercici físic focalitzat a tonificar el cos, cremar greix i millorar la musculatura. Per aconseguir-ho, l’armilla disposa d’elèctrodes que fan arribar petits corrents elèctrics als músculs, de manera que “cadascun d’ells s’activa directament, sense passar pel cervell”, explica Ron. Aquesta tècnica s’anomena estimulació muscular elèctrica (EMS) i, fins ara, s’utilitzava només en tractaments de fisioteràpia per a la recuperació de lesions. Les sessions d’electrofitness són individuals o per parelles i es duen a terme amb un entrenador personal que adapta la intensitat de les descàrregues a cada esportista i idea les sessions en funció de les seves necessitats. “És molt important dur a terme un control previ de l’esportista per conèixer els seus hàbits i preveure la resposta del cos a l’estímul”, subratlla Ron, que explica que qualsevol persona sana pot dur a terme entrenaments amb electroestimulació. Només en queden excloses les persones amb problemes cardíacs, epilèpsia, marcapassos o hèrnies, així com les dones embarassades.

Malgrat els seus suposats ràpids resultats, l’electrofitness no és un esport per a mandrosos ni passius. “Sense voluntat ni esforç la gent fracassa”, admet Ron, que considera l’electroestimulació “una eina més per treballar la força”. En comptes d’utilitzar materials pesants, l’esportista fa exercicis de força sense càrrega que es poden combinar amb exercicis metabòlics en una bicicleta estàtica o en una cinta ergomètrica. En tots els casos, cal fer “els moviments conscients amb força” que indica l’entrenador perquè els resultats siguin òptims i s’aconsegueixi una doble contracció: la que mana el cervell i la que envien els corrents elèctrics. Si no es duen a terme aquestes contraccions prèvies, el múscul s’activa sense que el cervell ho ordeni i això provoca una sensació “estranya i desagradable, però no dolorosa”, explica una de les entrenadores i fisioterapeuta de Nytta, Patrícia Puig.

Ara bé, això no exclou les conseqüències d’un entrenament físic d’alta intensitat. Les agulletes posteriors a un treball intens “apareixen, sobretot, entre 48 i 72 hores després de les primeres sessions” i els esportistes tampoc s’escapen de la sensació. Tot i això, Ron defensa que l’electrofitness “obre un nou paradigma en el concepte de temps invertit en exercici”, ja que redueix al mínim l’estona destinada a entrenar-se i “proporciona resultats amb poques sessions i ràpidament”.

No apte per a sedentaris

Però des del punt de vista mèdic, no està comprovat que una sessió d’electrofitness generi els efectes de tres hores d’entrenament. “És cert que no hi ha riscos per a la salut, però sempre que s’apliqui la dosi adequada de corrents elèctrics i es tingui en compte la quantitat de treball”, explica el cap de servei de rehabilitació de l’Hospital Sant Rafael, Alejandro Pasarin. Segons aquest metge, aquest tipus d’exercici físic pot provocar un trencament del múscul o males posicions articulars sobretot “si s’excedeix en la intensitat del corrent”, ja que provoca una contracció involuntària que l’esportista no pot controlar. Pasarin insisteix que “la contracció muscular més sana i eficient és la que dirigeix el nostre cervell”.

Un altre dels riscos associats a l’electroestimulació és la possibilitat de patir rabdomiòlisi, una malaltia produïda per una necrosi de la fibra muscular. Aquesta patologia provoca la descomposició del teixit muscular i el seu alliberament a la circulació sanguínia. De fet, un estudi del Clinical Journal of Sport Medicine publicat l’any passat estableix que l’electroestimulació “produeix més dany muscular que un entrenament convencional, encara que la tensió muscular i la força aplicada siguin més baixes”. Per això, l’estudi diu que aquesta pràctica “està contraindicada com a única font d’activitat física, en individus sedentaris o sense experiència prèvia en entrenaments de força d’alta intensitat”.

Falses expectatives

En aquesta línia, Alejandro Pasarin desaconsella als sedentaris que es posin en forma amb un entrenament d’electrofitness. “És absurd començar per l’electroestimulació, perquè acabaran esgotats i amb unes agulletes intenses”, diu el metge, que recomana “caminar, nedar o fer marxa nòrdica” si es vol trencar amb un estil de vida allunyat de l’esport. Pasarin reconeix que l’electroestimulació es pot aplicar “a gairebé tothom”, tot i que creu que és un mètode més adequat “com a complement per a un determinat esport, sempre que estigui ben controlat professionalment”. El metge precisa que “practicar l’electrofitness per cobrir en 20 minuts les hores necessàries d’activitat física és basar-se en falses expectatives”, i recorda que “quan es deixen d’aplicar els corrents elèctrics, el múscul perd tot el que ha guanyat”.

Una altra de les qüestions delicades és la intensitat dels corrents, ja que “els crea a demanda la persona que manipula la màquina”, segons assenyala Pasarin. Hi ha uns paràmetres establerts que indiquen quina és la intensitat recomanable en funció de cada cas i els entrenadors han d’assistir a un curs de formació per aprendre a fer funcionar l’aparell. Tot i això, Ron afirma que hi ha una falta de regulació al sector i que això suposa “un problema”, ja que “els gimnasos low cost acostumen a estalviar tenint entrenadors menys formats”, cosa que representa “una amenaça de mercat”.