A Espejo público s’han inventat un nova manera de fer periodisme, el periodisme de pregoner. L’altre dia el reporter José Manuel era davant la casa familiar dels Ruiz-Mateos i Susanna Griso tenia al plató, sucant-hi pa, una presumpta filla secreta del famós i polèmic empresari i la seva mare. El periodista volia parlar amb la dona de l’empresari, Teresa Rivero. Però després de trucar diverses vegades al porter automàtic no havia rebut cap mena de resposta. Altres vegades, Albert Castillón, del mateix programa, sí que havia entrevistat algú a través d’aquell famós porter automàtic, encara que fos algú del servei domèstic. I això que, aquesta vegada, la senyora Rivero hi era. “He visto que se asomaba a la ventana en camisón ”, apuntava José Manuel. Sense cap mena de dubte, una imatge impactant que l’audiència, per sort, es va estalviar. “ El periodismo del telefonillo empieza a no funcionar, vamos a probar otro tipo de periodismo, a ver si dándole un grito a Teresa, aunque esté en camisón, nos quiere contestar ”, afegia il·lusionat l’agosarat enviat especial. “ Lo siguiente es hacer señales de humo, al paso que vamos ”, comentava divertida Susanna Griso des del plató, i tots els col·laboradors es trencaven de riure i amb raó. I tal dit, tal fet, José Manuel es va a posar a cridar, micròfon en mà, encarant-se a la finestra i buscant el seu interlocutor: “ ¡Teresa, Teresa! Somos ‘Espejo Público’ y se encuentra en el plató la presunta hija de Ruiz Mateos, y al menos quisiera decirle algo antes de volver a su país. ¿Nos puede recibir? ” Silenci sepulcral. Primer pla de la finestra on no es movia res, ni tan sols un camisón. Inquietant, tirant a ridícul. “¡Teresa, sabemos que está en esa ventana! ¡Sabemos que está ahí!”, cridava un cada vegada més indignat José Manuel. Res. Cap senyal de vida ni de fum. Aleshores calia tocar la fibra. Apel·lar als sentiments. Apostar per l’empatia. Últim intent a la desesperada. “ Sabemos que se ha levantado para ver el programa de Susana Griso porque es gran seguidora de Susana Griso, ¿nos puede recibir? ” I res. I tots cap a casa amb la cua entre cames i Rivero en camisón.
I aleshores fas, com a mínim, un parell de reflexions. Primera. Quin valor periodístic té enviar un reporter davant d’una casa en la qual saps que, per lògica, no l’atendrà ningú? ¿L’hi envies expressament a fer aquest espectacle galdós? Segona. I si Teresa Rivero hagués contestat, ¿s’haurien passat 10 minuts cridant com energúmens intentant mantenir una conversa lògica? El que fa patir és pensar que es pugui posar de moda el mètode del pregoner i ara puguem veure periodistes cridant cap als balcons de la plaça Sant Jaume. O que hi hagi rodes de premsa a viva veu a la finestra de la casa particular de Luis Enrique. Són ben folls.
