Antoine Compagnon: “Hem convertit l’etern Montaigne en una estrella de la ràdio i de la tauleta de nit”

Un dia de primavera del 2012, el llavors director de France Inter, Philippe Val, va proposar un repte important a un dels màxims experts en Michel de Montaigne (1533-1592) de França: fer un microprograma de quatre minuts parlant dels Assaigs (Proa)que s’emetria entre la informació de borsa i el butlletí de les 13 h. “La gent estaria estirada a la platja prenent un aperitiu abans de dinar i sentiria a parlar de Montaigne per la ràdio”, explica Antonine Compagnon (Brussel·les, 1950). El boca-orella va convertir el llibre nascut d’aquell programa en un dels bestsellers a França el 2013. Quaranta nits amb Montaigne (Blackie Books) ha aterrat en català amb un èxit similar que Compagnon només sap atribuir al filòsof renaixentista, que va dedicar gairebé la meitat de la seva vida, retirat al seu castell, a plasmar una “ètica de vida que no té ni una sola arruga”.

Què va pensar quan li van proposar de reduir Montaigne a quatre minuts?

Va ser desconcertant. Vaig acceptar fer-ho perquè semblava impossible. Però ho vaig fer. Reduir Montaigne a uns quants minuts era una cosa totalment contrària al que m’havien ensenyat quan vaig estudiar-lo. Però infringir aquest tabú era una provocació temptadora. I finalment hem convertit l’etern Montaigne en una estrella de ràdio i de la tauleta de nit.

Per què rellegir Montaigne?

Parteixo de la premissa que Montaigne no és desconegut, ha estat d’una influència vital en la cultura occidental des del Renaixement i tot estudiant de francès ha llegit fragments dels Assaigs a classe. Quan es descobreix Montaigne sempre hi ha un moment de reconeixement, un moment que sents que t’han tocat i t’han sentit. Per tant, sempre voldràs rellegir-lo.

L’edició en castellà d’ Un verano con Montaigne (Paidós-Contextos) té marcats els capítols molt grans, en un format com d’autoajuda...

No crec que en cap moment Montaigne es pugui utilitzar com un llibre d’autoajuda perquè és sempre inconclusiu, és escèptic, és relativista, no pots realment obtenir cap lliçó sòlida de llegir Montaigne. Però llegint-lo hi acabes confiant, perquè t’ajuda a qüestionar més les coses més que no pas a resoldre-les. He provat de ser respectuós amb aquest tipus de perplexitat en cadascun dels capítols del llibre. La perplexitat és l’ètica i la conclusió de Montaigne.

És una invitació a la meditació?

Sí, crec que Montaigne va ser una persona que sempre va oscil·lar entre l’acció i la meditació o contemplació. Això és tan clau com l’antiguitat i Montaigne s’ofèn quan la gent no es pren temps per distanciar-se ella mateixa de les accions i considerar el que està fent.

Què diria dels polítics d’avui?

Que van massa de pressa, que cal llegir i prendre distància entre l’acció i la reflexió. Anar d’una cosa a l’altra és perillós.

Per què és “etern”?

Montaigne planteja qüestions que preocupen actualment a la gent en una època en què cada cop hi ha més dubtes sobre el futur. Els parla de temes eterns com la vida i la mort, el poder, la religió, l’amor, l’amistat, el desig, la devoció pels llibres, la fascinació per la bellesa o bé el pas del temps de manera directa i oberta, amb modèstia i franquesa.

Però suggereix que Montaigne no es pot considerar una icona de l’escriptor modern...

La seva subjectivitat, el seu narrador, és profundament modern. Però des del punt de vista de la filosofia de la història, Montaigne no creu en el progrés. Estava convençut que els èxits de les millores científiques i tècniques no porten a una millora de la societat. Se sentia desencantat amb el descobriment d’Amèrica, ja veia tant la decadència del Vell Món com l’aparició del Nou. Paradoxalment, el seu pensament potser és més del nostre temps. Es podria dir que ja era postmodern.