PALLASSOS

Auuuuuhhhhhh!!!!!

Crònica de la gala inaugural del Festival Internacional de Pallassos Cornellà, Memorial Charlie Rivel

Divendres es va celebrar a Cornellà la gala inaugural del XVI Festival Internacional de Pallassos, Memorial Charlie Rivel, on van coincidir quatre propostes clownesques diferents. Primer, un clàssic, l’incombustible Tortell Poltrona, fent les entrades de sempre: la de la puça, la del micro i la de les cadires aguantades en equilibri damunt la barbeta. Amb els seus espectacles passa una mica com amb Mar i cel, que els veus un parell o tres de vegades a la vida. I cada vegada que ho fas, recordes el primer cop que el vas veure i t’entendreixes i tornes a riure i et tornes a meravellar veient suar a carretades aquella força humorística de la naturalesa.

Si el Tortell és un clàssic, l’ucraïnès Housch-ma-Housch, premiat a diversos festivals, és una descoberta sorprenent: un pallasso gens tradicional que ha construït una figura que és una mena de barreja entre un personatge de dibuixos animats, un membre de la família Monster i un modern fent beat box. Amb poquíssims elements, gestos molt definits, alguna procacitat servida amb elegància i un tempo extraordinari, va fer que el públic rigués de valent i l’aplaudís amb moltes ganes.

Els russos Licedei (en rus, els que fan ganyotes ), en canvi, són una altra cosa. Si no fos perquè el pallasso principal no para de fer ganyotes, i les fa molt bé, l’actuació dels altres tres pallassos que formen la companyia s’assemblaria més a una festa familiar -on el teu cosí s’ha pintat la cara, s’ha posat uns pantalons que li vénen grans i fa veure que és tonto mentre el teu cunyat imita el Julio Iglesias- que a una actuació de festival. Però, vés a saber, potser és una qüestió de sensibilitat meva, perquè es veu que són una de les grans companyies mundials de clowns.

Les companyies de pallassos o els clowns que actuen tots sols, com l’enyorat Monti, homenatjat amb el Nas d’Or 2014 a títol pòstum, han arribat a l’excel·lència humorística i poètica a base d’anys de fer, una vegada i una altra, les mateixes entrades. I anar-les polint i fent-les més i més essencials. Hosta, Montell i Toronell són tres pallassos que porten anys treballant cadascú pel seu compte. Però en aquest festival han decidit treballar junts, fent de nois de pista maldestres. I com que no porten anys d’experiència conjunta polint gestos i gags, les seves petites entrades a la pista, mirant d’escombrar el confeti que havien tirat els altres pallassos, eren d’un humor tan suau, tan poc definit, que no sabies quan havies de riure.

Tant ells com la resta de pallassos van fer servir en algun moment la relació amb el públic i, de vegades, la intervenció d’algun espectador. És un recurs que funciona, segur, perquè veure algú que podríem ser nosaltres fent el ridícul davant de centenars de persones sempre fa gràcia. Però quan, com en aquesta gala, aquest recurs s’utilitza massa, perd humor i es converteix en un clixé. Com clixé deu ser el que em vaig trobar pensant mentre tornava a casa: quina mena de pallassos serien els nostres polítics? Mas, un pallasso blanc vestit de lluentons? Herrera, una mena de Mortadelo que no en pesca ni una? Junqueras el pallasso gras amb camisa de quadres que ruixa els espectadors amb les seves llàgrimes? Iceta, el que rep totes les garrotades? Sánchez-Camacho, la que... Res, clixés.

Més continguts de