Quina és la banda sonora d'un setge? El xiulet amenaçador de les bombes en acostar-se i les explosions eixordadores dels projectils quan cauen del cel; el terrabastall de la runa; els trets secs dels mosquets; els crits de dolor dels ferits; la ranera dels moribunds; els víctors dels invasors; el plany dels vençuts; el silenci de la desolació. Tot plegat, un material massa sòrdid per a un concert per a tots els públics. Per això la Simfònica del Vallès va fer bé de buscar altres fonts d'inspiració per crear una banda sonora imaginària de l'11 de setembre del 1714, una derrota que es commemora enguany amb el Tricentenari.
El conjunt vallesà ha tingut la bona pensada de fixar-se en un dels grans fenòmens editorials dels últims mesos, la novel·la Victus de l'escriptor Albert Sánchez Piñol, a partir de la qual el president i viola de l'orquestra del Vallès, Jordi Cos, ha triat un grapat de peces, sobretot barroques, que agombolaven fragments del llibre.
Els intents d'escenificació van ser limitats en efectivitat, les projeccions sobre l'orgue van ser ben sobreres, i el desnivell entre una actriu professional (una excel·lent Mar Ulldemolins) i el voluntariós flauta vallesà convertit en ocasional narrador (Xavier Pomerol) va ser evident. A més, un col·lega advertia als que, com un servidor, no l'han llegit que les parts recitades contenien un spoiler gegantí sobre la trama de Victus .
En un espectacle d'aquesta mena, la música corre el risc d'ocupar un lloc subsidiari, de mera il·lustració, un risc no evitat del tot en aquesta sessió. El caràcter extremament fragmentari de la selecció de peces (algunes amb diàleg superposat) anava acompanyat per uns criteris històrics laxes. S'hi van incloure obres més o menys lligades a la Guerra de Successió com Il più bel nome de Caldara, la primera òpera mai escoltada a Barcelona, a la cort de l'arxiduc Carles, o el Te Deum d'Utrecht de Händel, que celebrava el tractat que va confirmar Felip V al tron hispànic. D'altres queien ben lluny dels fets ( Messiah , l'inidentificat al programa de mà Orfeo ed Euridice de Gluck), tenien meres finalitats descriptives (els passatges guerrers de Janequin i Rameau) o simplement van ser incloses per acabar d'encendre uns ànims patriòtics que ja sabem que estan a flor de pell (el Cant de la senyera ).
Poti-poti de partitures
El poti-poti de partitures ja era en ell mateix un repte per a un solvent Rubén Gimeno i una Simfònica del Vallès que recordava en algun moment les orquestres de cambra que als anys 60 i 70 monopolitzaven aquest repertori abans de ser escombrades per les formacions amb criteris històrics. El Cor Madrigal de Mireia Barrera va aportar, si no un pas marcial convincent, sí una articulació ferma i uns atacs nets en les seves intervencions. Comptat i debatut, va ser un concert tan distret com un bestseller .
