Charles Aznavour sobreviu a la seva pròpia llegenda

BarcelonaCharles Aznavour feia broma dimecres quan explicava que ara la seva veu torna a ser tan “dolenta” com a l’inici de la seva carrera. “Però al públic no li importa”, afegia. D’un cantant de 90 anys no es poden esperar gaires prodigis vocals. Les expectatives són unes altres i les sensacions segurament no les provocarà la manera de cantar sinó el que canta. En aquests casos, les emocions les activa la relació que cada espectador tingui amb les cançons. De tota manera, fins i tot la més petita de les expectatives va patir un sotrac al principi del concert.

Menut i eixerit, i envoltat d’una banda de nou de músics, Aznavour va començar a cantar Les émigrants. Al cap d’uns compassos va fer parar la música. “Massa fort!”, va cridar. No semblava satisfet amb el volum, però després va comprovar que el problema era un soroll dels monitors. Així que va canviar de plans i va fer una peça només amb el pianista i el contrabaixista, fins que se solucionava el drama tècnic. I llavors va tornar a començar Les émigrants.

El públic, que pràcticament omplia el Liceu, amb una mitjana d’edat molt alta sobretot a la platea, va respirar amb certa tranquil·litat i va riure amb la simpatia d’Aznavour. Tanmateix, la primera part de l’actuació va transcórrer al caire del desastre. Quan cantava al piano, emergia la fragilitat de la veu i les dificultats per afinar, encara més evidents quan cantava temes com Sa jeunesse en castellà. Quan tenia l’acompanyament de tota la banda, unes vegades els arranjaments eren poc afortunats, com va passar en una versió Disney de Je voyage, i altres la bateria i els teclats creaven una mena de caos impropi d’un concert de chanson.

La resistència

Afortunadament, la part central de l’actuació va tenir un to més lluminós, especialment amb Il faut savoir, Désormais i She, els millors moments de la nit. L’ombra del desastre va reaparèixer amb De quererte así. Aznavour la va interrompre i fins i tot va esbroncar els músics. “Fa molt de temps que no la canto, i ells és el primer cop que la toquen”, va dir com a disculpa. Geniüt, Aznavour, i, això sí, en bona forma física, perquè va aguantar gairebé dues hores d’actuació, i bona part de l’estona, dret.

Per a la resta de concert calia acceptar les coses com són, agrair l’esforç de l’emocionant Hier encore, somriure amb el ball a ritme de swing que va fer a Les plaisirs démodés i respectar el record de Comme ils disent. Ja cap al final, la connexió entre el públic i Aznavour es va reactivar amb La bohème i una Que c’est triste Venise en castellà, premiades amb una ovació més de respecte que d’admiració cap a un artista de 90 anys que ahir al Liceu almenys va sobreviure a la seva pròpia llegenda.