Charlotte Gainsbourg: “Ser actriu és meravellós”
Enviat especial a Sant SebastiàA Samba, el retorn dels directors d’ Intocable, Charlotte Gainsbourg surt de la seva zona de confort dramàtica per interpretar una workaholic que es recupera d’una crisi d’ansietat treballant en una associació que ajuda immigrants il·legals. La comèdia suavitza el rostre elegant de la filla de Jane Birkin i Serge Gainsbourg, tan interessant en la faceta d’actriu com en la de cantant.
Està en un moment molt productiu. A Canes va presentar Incompresa, a Venècia 3 coeurs i ara Samba. I té pendent d’estrena un film de Wim Wenders.
Sí, Everything will be fine. Hi interpreto una mare que ha perdut un fill. Va ser una experiència molt dura. A la meitat del rodatge vaig perdre la meva germana. [La fotògrafa Kate Barry va morir en caure del seu apartament de París el desembre passat.] I va ser horrible. Però alhora tinc records molt bonics per tot el suport que he rebut dels meus companys. A Samba, tant els directors com l’Omar [Sy, el coprotagonista] es van portar molt bé amb mi. En els moments difícils veus la veritable dimensió humana de la gent.
¿I el to lleuger de Samba va ser una ajuda en un moment tan dur?
Al contrari, va ser terrible. D’una banda, és positiu que, per variar, m’ofereixin un paper així. Però, de l’altra, passar-m’ho bé era l’últim que em venia de gust. El que passa és que, de vegades, l’única manera d’enfrontar-te a algunes coses és estar molt enfeinat. Ara necessito parar una temporada, però en aquell moment treballar em va ajudar molt.
El personatge que interpreta fa una broma sobre la seva salvatge vida sexual que es pot interpretar en clau d’acudit metacinematogràfica sobre Nymphomaniac.
És inconscient, però entenc que la gent ho vegi així. La feina amb el Lars ha definit una mica la imatge que el públic té de mi. Per a mi hi ha un abans i un després de Lars von Trier. És dels pocs amb qui he treballat tres cops. L’estimo molt i m’encanta el que he descobert amb ell, com explora i t’empeny cap a llocs interessants. Podria parlar d’ell durant hores.
És l’única actriu que ha repetit més d’un cop amb Von Trier.
Cert, i no sé per què. Cada cop que m’ho ha proposat pensava que seria l’últim. Però aleshores em tornava a cridar per fer Melancholia o Nymphomaniac. Espero tornar a treballar amb ell. Per mi és delicat: conec el Lars força bé i parlem sovint. Però no m’atreviria mai a preguntar-li si sortiré al seu pròxim film.
Com es van conèixer?
Va ser estrany. L’actriu que havia de fer Antichrist va fallar i la meva agent em va trucar perquè anés a conèixer el Lars de seguida. Així que vaig interrompre les vacances a corre-cuita per anar a Copenhaguen. I ell ni tan sols em va mirar. Semblava que no li importés que hi fos. Va preguntar-me si havia passat per alguna depressió, si havia tingut atacs de pànic... Coses així. Jo vaig ser honesta i vaig respondre a tot que no. Em vaig sentir tan normal i avorrida! Pensava que no hi havia res a fer però, dos dies després, em va oferir el paper.
¿Li agradaria que els seus fills fossin actors? ¿Recomanaria la seva professió?
És una feina genial. Esclar que tens alts i baixos, dubtes de tu mateix tota l’estona... La professió d’actriu et fereix i de vegades és difícil prendre’s amb filosofia el que diu la gent de tu o el fet de fer-se gran. Però, en el seu conjunt, ser actriu és meravellós. Podria desitjar-ho per als meus fills. I al mateix temps no ho desitjo, perquè es passen molts moments dolents.
¿Amb quina de les seves herències se sent més identificada, amb l’anglesa o la francesa?
Podria contestar que amb la russa! El meu pare va néixer a França i estava molt lligat a la cultura francesa, però parlàvem molt del seu costat rus i jueu perquè era un home molt sentimental i nostàlgic. I la meva mare va aportar-me la seva cultura anglesa. Així que sóc una barreja dels dos. La part francesa es dóna per descomptada, però la meva herència russa i anglesa la porto molt endins.
¿Treballa més bé fora de la seva zona de confort?
Sí. M’agrada sortir-ne i fer coses diferents. Amb Samba, per exemple, em sentia una mica insegura i poc confiada, perquè no estic acostumada a les comèdies. Però alhora puc fer servir tota aquesta inestabilitat per al personatge.
