Diu el pianista cubà Chucho Valdés que un dels leitmotivs del seu pare, el desaparegut Bebo Valdés, era que no volia que ningú plorés quan ja no hi fos. El seu desig era que es compilessin les seves cançons més ballables, que es prengués rom i xocolata i que es ballés! I amb la voluntat de fer realitat aquest desig, Chucho Valdés i la direcció del Festival Internacional de Jazz de Barcelona van imaginar-se Rumba pera Bebo , una gran festa que li rendís homenatge. El resultat va ser un compendi de dues hores i mitja de duració sobre la música popular cubana i el jazz, des de la cançó tradicional fins al blues, passant pels càntics dels orishas , en el qual van participar una trentena de músics i ballarins de l'heterogènia família de la música afrocubana, entre ells els pianistes Lázara Cachao i Omar Sosa, els trompetistes Jerry González i David Pastor i el contrabaixista Javier Colina.
Amb les entrades exhaurides (1.500 segons, l'aforament oficial), a la sala Barts intentaven conviure-hi les ganes de gaudir d'una nit única amb el respecte solemne cap a la figura de Bebo. Aquesta dualitat va provocar un curiós xoc d'interessos a la zona de platea entre els que volien gresca i els que reclamaven silenci. El conflicte, que d'alguna manera era incongruent amb l'essència pròpia d'aquella festa, es va acabar quan cap al final del concert la concurrència va decidir-se finalment a ballar quan van sonar algunes de les peces emblemàtiques del repertori de Bebo Valdés, com Lágrimas negras . Fins a aquell moment, per escena van anar passant de manera dinàmica diferents formacions ad hoc , en què la improvisació de les descargas i el so del piano eren els principals fils conductors. Això sí, amb el suport durant gran part del concert de la percussió infal·lible del grup habitual de Chucho, els Afro-Cuban Messengers. Un dels punts àlgids de la nit va ser la participació d'Omar Sosa i el grup vocal Malongo, que van aportar un necessari sentit cultural però místic a l'acte amb la seva proposta de música santera. L'apoteosi final va arribar amb la peça col·lectiva Rumba para Bebo , que va congregar una trentena de músics i ballarins sobre l'escenari en una cadència infinita de càntics improvisats que van estar a punt de fer cedir l'estructura escènica.
