Colita guanya el Premio Nacional

El ministeri de Cultura reconeix la trajectòria de més de cinc dècades de la fotògrafa barcelonina

La fotògrafa Isabel Steva i Hernández, coneguda com a Colita, va ser reconeguda ahir amb el Premio Nacional de fotografia que concedeix el ministeri de Cultura. Però crida l’atenció que no li haguessin concedit abans, en vista de la diversitat dels treballs que ha fet al llarg de cinc dècades: des dels retrats dels integrants de la Gauche Divine i d’escriptors llatinoamericans que van viure a Barcelona als anys 70, com ara Gabriel García Márquez, fins als retrats que va fer a la bailaora Carmen Amaya i a músics de la Nova Cançó com Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat i Núria Feliu, que va immortalitzar a partir de l’admiració que té pels mites de la cançó francesa.

A més, també cal tenir en compte la tasca de Colita (Barcelona, 1941) com a fotoperiodista i en el terreny del cinema dins l’Escola de Barcelona, i els seus reportatges sobre l’arquitectura modernista de Barcelona i les transformacions socials que la ciutat va experimentar amb el retorn de la democràcia. “Ha sigut una fotògrafa compromesa amb la seva època, en particular en la defensa dels drets de la dona. En la seva fotografia sempre hi ha humor, intel·ligència i ironia”, es pot llegir en l’acta del jurat del guardó, que està dotat amb 30.000 euros.

Una artista tot terreny

“El meu pare era enginyer i vaig tenir la sort que em regalava màquines de fotos, d’escriure, una guitarra... Em van criar com si no fos imbècil”, va afirmar Colita en la presentació de Colita. Perquè sí!, l’exposició antològica que la Fundació Catalunya - La Pedrera li va dedicar al març. “A la meva edat, el pi!”, va bromejar l’artista quan li van preguntar, davant les seves obres més destacades, què li quedava per fer.

Hi ha almenys un motiu perquè Colita potser hagi sentit una certa recança per la concessió del Premio Nacional: que no li haguessin donat a Oriol Maspons, un dels seus mestres juntament amb Julio Ubiña i Xavier Miserachs. “L’Oriol em va ensenyar a mirar. Era un gran fotògraf i un gran professional”, va dir Colita arran de la mort de Maspons l’agost de l’any passat. “Aleshores no es podia concebre ser un fotògraf especialitzat. S’havia de saber fer de tot”, va subratllar. Amb tot, l’Ajuntament de Barcelona li va imposar la Medalla al Mèrit Artístic juntament amb Maspons i Leopoldo Pomés el 1998, i el 2004 va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi. De fet, Colita pot ser vista com la membre més jove d’un grup de fotògrafs que van marcar un dels moments més brillants de la fotografia catalana.

“Estan lligats professionalment i sentimentalment des del 1962. La seva amistat els fa superar les rivalitats derivades de treballar en un espai professional molt limitat”, diu el pròleg del llibre Els barcelonins, que Colita, Maspons i Miserachs van publicar a Edicions 62 el 1998. “Entre tots tres sumen 157 anys, pesen 214 quilos en brut i han passat diverses artrosis, hiperclorhídria, una síndrome de Ménière i una fractura de peroné. Han il·lustrat 32 llibres -continua el text- i molt poques revistes s’han lliurat dels seus serveis”. Entre altres reconeixements, també ha rebut el premi a la comunicació no sexista i a la trajectòria periodística i el premi especial del jurat del Premi Internacional Terenci Moix del 2011.

Al llarg de la seva trajectòria, Colita ha realitzat imatges que han quedat gravades a la memòria col·lectiva del públic català, com els retrats d’Elsa Peretti, amb un gall exòtic damunt el barret, i el de Terenci Moix amb un fuet al voltant del coll i un volum de les obres de Sade sota el braç. També és inoblidable la instantània en què l’editor Jorge Herralde apareix assegut al seu despatx mentre les seves secretàries ensenyen les calces de quatre grapes als seus peus.

Realitats delicades

Però la seva mirada també va revelar realitats més delicades, en els reportatges que va publicar en revistes i diaris com Destino, Interviú, Reporter, Cuadernos para el Diálogo, Siglo XX, Primera Plana, Mundo Diario i La Calle, com la vida quotidiana en un asil, manifestacions, la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970 i la primera manifestació autoritzada de gais, lesbianes i transsexuals a la Rambla de Barcelona el juny del 1977. “He intentat no posar mai el dit a l’ull”, va dir la fotògrafa durant una conversa amb Maruja Torres organitzada amb motiu de l’exposició Colita. Perquè sí! sobre el vessant més social de la seva obra i la dignitat que sempre va voler donar als protagonistes de les seves imatges. Sense abandonar el terreny periodístic, l’autora del fotollibre Luces y sombras del flamenco també va dirigir el departament de fotografia de la revista Vindicación Feminista.

“Els anys 60 eren l’esperança, els 70 eren l’esclat que érem demòcrates, europeus, fantàstics, i una societat modèlica. I als anys 80 començaves a perdre l’esperança”, va explicar l’artista a la mateixa conversa. El primer encàrrec professional de Colita es remunta als retrats que va fer als figurants a la pel·lícula Los Tarantos, dirigida per Francesc Rovira Beleta. Arran de l’amistat que va establir amb Carmen Amaya, Colita es va traslladar a Madrid durant dos anys i va fer les fotografies promocionals d’Antonio Gades i la Chunga.

Més continguts de