Anàvem amb el nostre Ford Sedan per una carretera del desert de Nevada. Les roques sobresortien del terra com illots en un mar vermellós, i tenien formes capritxoses. Al cel no hi havia ni un núvol.
Vam demanar a la Izaskun i a la Sara que miressin per la finestreta del cotxe i contemplessin el paisatge, tan diferent del nostre i del de qualsevol dels països d’Europa. Van fer el que els vam indicar, però a la manera infantil, només per complir. Els vam parlar llavors dels familiars que mai havien fet un viatge com el nostre.
-Se sorprendrien de veure aquest desert. Mireu que immens que és. No té final.
-M’agradaria que l’Ignasi fos aquí. M’agradaria molt -va dir de sobte la Sara, que llavors acabava de fer nou anys. Es referia a una persona que havia mort poc abans de sortir nosaltres cap a Amèrica, a qui ella estimava molt.
Tots ens vam afanyar a estar-hi d’acord, i més que ningú la seva germana gran, la Izaskun. Va assumir la seva responsabilitat, i va respondre:
-Recorda que l’Ignasi se’n va anar al cel, i no sentirà cap necessitat de veure aquest desert.
Vaig estar d’acord amb aquest punt de vista. Vaig parlar de la llarga vida de l’Ignasi i dels bons moments que havíem passat junts.
-La Izaskun té raó. L’Ignasi es deu sentir molt feliç al cel.
-No n’estic gaire segura -va dir la Sara-. No deu ser agradable estar a tanta altura.
