Un professor universitari arriba a casa d'una de les seves alumnes. No és qualsevol, és una noia a qui el catedràtic ha dedicat molt de temps per la preparació de la tesina. Hi arriba xop. Plou amb força, i l'aigua li fa basarda. Per què? El professor ha de dir-li amb urgència dues coses. Però: Com dir-ho? La nova obra de Josep Maria Benet i Jornet tanca una trilogia que va començar amb l'esplèndida i enigmàtica Soterrani i va continuar amb la punyent Dues dones que ballen , dirigides per Xavier Albertí.
És ben bé que Benet i Jornet tenia clar l'inici i el final de l'obra. I el títol respon al desenvolupament d'un text del qual no explicarem res més que el fet que l'autor ens va donant de mica en mica la informació mentre intenta mantenir-nos a l'expectativa sobre la relació, tensa.
I és en aquest recorregut on Benet i Jornet es perd una mica. El text avança i interessa a l'inici però, com un arbre, es va ramificant i s'allunya del tronc. Anem coneixent més coses, però n'hi ha que no vénen al cas i sembla que el seu objectiu sigui allargar artificiosament el que ha de dir el professor.
Magnífic, com sempre, Jordi Boixaderas, per expressar el conflicte d'un acadèmic ben situat i reconegut però que se sent professionalment i sentimentalment fracassat, i per a qui el més important és que l'alumna reconegui el seu talent i es comprometi a seguir escrivint. Hi ha part del mateix Benet i Jornet en el personatge, quan diu que la necessitat d'escriure està per sobre de tot. Ell ho ha viscut, obra rere obra, i ara, per decisió pròpia, en una sala petita com l'Almeria. En el primer treball professional de Clàudia Benito -escollida per càsting- es nota que té fusta d'actriu però també la falta d'experiència per crear el personatge. Potser Albertí hauria de deixar-la anar una mica més. A la fi, un llarg recorregut, massa llarg, amb massa branques i decisions un pèl forçades: sigui el que sigui, però que ho digui ja!, pensa l'espectador.
