Daisy Sisters és una de les primeres novel·les de Henning Mankell. Va ser publicada per primer cop l'any 1982, molt abans que el novel·lista i dramaturg suec es convertís en un autor mundialment famós gràcies a les novel·les policíaques del detectiu Wallander.
Molt prolixa i de plantejaments aparentment molt ambiciosos,Daisy Sisters és el relat de la vida dramàticament accidentada d'una mare i la seva filla, les quals es veuen obligades, a causa de ser dones, a plantar cara a tota mena d'injustícies. Si tot plegat sona fatalment fulletonesc és perquè la novel·la no passa de ser un fulletó ple de bones intencions progressistes, no gaire diferent de tants telefilms pseudoèpics que, de tant en tant, encara treuen el cap a les graelles televisives d'algun dissabte a la tarda.
L'acció transcorre a la Suècia d'entre els anys 1941 i 1982: des de la II Guerra Mundial fins a la progressiva implementació de l'estat del benestar i la irrupció d'una certa modernitat cultural i de costums. Més que oferir un retrat de l'evolució sociohistòrica del país nòrdic, tanmateix, la novel·la ressegueix la peripècia de l'Elna i l'Eivor, que vénen a representar dues generacions, diferents però en el fons tristament similars, de dones sueques de classe treballadora.
Brutalment monòton en el seu maniqueisme d'homes malvats i de dones desvalgudes i malaurades,Daisy Sisters és sobretot una successió interminable de desgràcies. Hi ha violacions, avortaments fallits, embarassos adolescents que no fan sinó destruir les il·lusions de joventut de les protagonistes, malentesos familiars que no s'arreglen mai, prejudicis insuperables, decepcions terribles, enganys i frustracions. Tan sols falten un parell de suïcidis per completar la melodramàtica galeria dels horrors.
Escrita en una prosa tirant a funcional, detallista fins a l'exageració, amb algunes escenes emocionants perdudes en un pantà d'episodis sobrers, no m'estranyaria que Daisy Sisters deixés indiferents fins i tot els lectors més predisposats i més sensibles.
