Easterine Kire Iralu: "Intento novel·lar la història que no ens han permès escriure"
L'escriptora naga, exiliada a Noruega des del 2005, ha guanyat el IV Premi Internacional Veu Lliure - Pen Català
Easterine Kire Iralu, una escriptora naga, viu exiliada a Noruega des del 2005. La seva obra, traduïda a diverses llengües, inclou novel·les, contes, poemes i llibres infantils. Ha guanyat el IV Premi Internacional Veu Lliure - Pen Català, que s'entrega demà a Lloseta (Mallorca). L'entitat també ha donat un segon premi a l'Assemblea de Docents de les Illes.
Quina és la història de la Terra dels Nagues?
Entre el 1830 i el 1947 vam estar ocupats pels britànics. I des d'aleshores ho estem per l'Índia i Birmània, perquè els britànics ens van dividir la terra per la meitat i en van donar una part a cada un. Tenim molts recursos minerals i petroli: per això no ens deixen anar. Abans de la colonització britànica estàvem organitzats en tribus i érem lliures, però no érem oficialment un país. Per això ara ningú ens reconeix la legitimitat. També érem una cultura molt guerrera. La nostra lluita per la independència es remunta al 1929.
Els nagues volen la independència?
És complicat. La lluita per la independència va ser pacífica des del 1929 fins als anys 50, quan l'Índia -independent des del 1947- va ocupar militarment el nostre país. Hi havia un soldat indi per cada cinc nagues, i van ser uns anys terribles: es torturava la gent, les dones eren violades, els pobles i els camps eren cremats... Va ser un intent de neteja ètnica, amb 200.000 morts. Aleshores els nagues vam prendre les armes. Avui la lluita continua. El problema és que entre els mateixos nagues hi ha hagut molts conflictes interns, instigats sovint des de l'Índia. Ara som vuit faccions, cada una lluita pel poder, i ja són molts els morts causats per nosaltres mateixos.
Per quina raó va haver d'anar-se'n del seu país?
El pare dels meus fills estava molt involucrat en la facció original de la lluita per la independència, i rebia moltes amenaces. A més, el meu fill va ser segrestat. I quan jo intentava escriure sobre el que estava passant, també rebia amenaces.
La violència continua?
Sí, encara hi ha morts per les lluites entre les diferents faccions. I a més encara hi ha vigent una llei del 1958 que permet que els soldats indis disparin als ciutadans nagues "només perquè es comporten de manera sospitosa". Estem millor que durant els 50 i 60, però encara hi ha por. El 1995 un comboi de soldats indis anava per un nucli urbà i un pneumàtic se'ls va rebentar. Es van pensar que algú els havia disparat i van obrir foc. Van morir molts civils. Aquestes atrocitats han passat durant més de 50 anys. I la comunitat internacional mai no hi ha intervingut. Fan discursos políticament correctes, però només amaguen la realitat.
Teniu mitjans de comunicació?
Sí, però la televisió i la ràdio estan sota control de l'estat. Fins als 90 si escrivies sobre la història dels nagues el govern indi et censurava... Som tractats com a ciutadans de segona.
Quina és la situació lingüística del país?
L'anglès és la llengua oficial: a les escoles, a les administracions… I tenim més de trenta llengües tribals. N'hi ha setze amb alguns centenars de milers de parlants, i les altres són més minoritàries.
La seva llengua materna és el tenyidie, però escriu en anglès. ¿Sou majoria els que escriviu en anglès?
No. Som minoria, n'hi ha més que escriuen en tenyidie o en altres llengües tribals. Jo vaig anar a una escola en anglès, perquè aleshores les nostres llengües estaven molt marginades, per això la meva llengua literària és l'anglès. Ara intentem promoure la nostra llengua. La meva filla ja ha estudiat en tenyidie.
De què van les seves novel·les?
Per mi és important ordenar la història cronològicament. La primera novel·la era sobre la guerra entre els nagues i els britànics (1830-1879). La segona passa durant la II Guerra Mundial, quan els japonesos van envair l'Índia i nosaltres vam combatre al costat dels britànics. També he escrit sobre la guerra entre els nagues i l'Índia. I sobre la situació de les dones al meu país, que és patriarcal. Intento novel·lar la història que no ens han permès escriure.
De la Terra dels Nagues fins a Noruega. Quin canvi!
Sí. La diferència més gran és la pau. A Noruega hi faig de bibliotecària, escric llibres i tinc una banda de jazz i poesia. Des del 2009 vaig sovint al meu país. Les coses milloren. Fa poc va haver-hi una manifestació contra les extorsions que algunes faccions armades exerceixen contra els ciutadans. Les joves generacions estan cansades de tenir por.
