Essències barroques amb la màgia del circ
El barroc anglès és una de les passions de Philip Pickett, fundador i director del New London Consort i Musicians of the Globe. Pickett coneix a fons les pràctiques teatrals i l'estil dels espectacles de Henry Purcell, i sap que el millor camí per transmetre la màgia dels masques (les comèdies cortesanes de l'època) exigeix enterrar no poques convencions. El seu nou repte és apropar al públic actual la fantasia i les emocions que bateguen a The fairy queen (La reina de les fades), una semiòpera estrenada el 1692 a partir d'una adaptació anònima de la comèdia de Shakespeare El somni d'una nit d'estiu , que Purcell va dotar d'una música meravellosa. L'inquiet director anglès arrisca molt en una nova versió semiescènica totalment musical pensada per al públic i les sales de concerts actuals, fruit de la seva relació artística amb el director teatral mexicà Mauricio García Lozano, director del Teatro del Farfullero. El cicle musical Palau 100 s'ha endut un èxit en presentar a Barcelona un muntatge innovador en què col·laboren cinc artistes del Circus Space de Londres.
Pickett ha ideat una única masque arcàdica en la qual reorganitza la partitura de Purcell "dissociant-la completament de la restrictiva connexió amb l'obra de Shakespeare, en aquest context d'utilitat discutible". Res de referències sense sentit a fades, a Oberon, a Titània ni a l'aniversari de noces del rei Guillem III i la reina Maria II que celebrava l'obra original. El nou enfocament proposa un viatge iniciàtic que canvia la vida d'un elenc format per nou cantants i cinc artistes de circ que conformen un tòpic retrat urbà: una executiva agressiva, un sacerdot borratxo i depravat, una dependenta reprimida, un empleat de banca faldiller, un amant gandul... El punt de partida és una sala d'espera on arriben amb les maletes -fantàstiques maletes dissenyades per Globe-Trotter, l'únic element que vesteix l'escenari- i comença un viatge que els descobreix que la mítica Arcàdia és al seu propi interior.
L'aliança musical i teatral funciona bé en una proposta que fa prevaler la senzillesa i la naturalitat -els fantàstics números d'acrobàcia i malabarisme no són simples atraccions: també reflecteixen el caràcter dels seus personatges- i posa l'emoció dels sentiments en primer pla. Musicalment els resultats van ser més modestos, amb un irregular equip instrumental -el New London Consort no va passar de discret, amb problemes d'afinació-, i un equip vocal solvent en qüestions d'estil, del qual cal destacar les expressives veus de les sopranos Joanne Lunn i Faye Newton i del tenor Ed Lió, i l'eficàcia del baix-baríton Michael George.
