TEATRE

Històries de maletes i vides perdudes

U n trozo invisible de este mundo és una funció que es nodreix de la indignació que genera la injustícia. És coherent amb el compromís personal reivindicat per Juan Diego Botto, autor dels cinc monòlegs que mostren el desarrelament cultural i emocional que acompanyen l'emigració i l'exili. Com a cronista del dolor de l'altre , Botto es queda enganxat a la pell del que pateix. Crea elaborats relats de l'experiència que voregen o s'endinsen sense complexos pels llocs comuns d'aquest infern contemporani. Una veritat fàcil d'entendre que persegueix la claudicació emocional de l'espectador. Això no és, ni pretén ser-ho, teatre-document.

Sí que és una funció que atrapa l'atenció de l'espectador per una conjunció d'excel·lències escèniques que compensen el llast sentimental d'algunes històries. Hi contribueix un espai escènic carregat de missatge (una cinta rodant que no para de vomitar maletes i personatges perduts) i un moviment exquisit que, amb quasi res, aconsegueix evocar situacions invisibles i personatges absents. Un treball atent al detall que s'estén a la direcció d'actors. Botto -assumeix quatre dels cinc monòlegs- està superb, i Astrid Jones, protagonista de Carta al hijo , la tràgica biografia d'una dona subsahariana, dignifica sola un text que amb una actriu menys dotada per a l'expressió serena del dolor podria fer gairebé insuportable. Botto exhibeix una especial implicació amb les dues històries que expliquen el naufragi de l'exili. Com a autor aporta un element de conflicte intern molt interessant i de resolució sorprenent, i com a actor deixa que un matís d'ironia vital impregni el drama.