Joan Guerrero, el valor d’una mirada

El documental ‘La caja de cerillas’ recull el testimoni del fotoperiodista de Santa Coloma de Gramenet

Quan era petit, Joan Guerrero (1940) va voler fotografiar els seus amics a les platges de la seva Tarifa natal. Sense càmera ni diners per comprar-se’n una, va empescar-se un giny domèstic: una caixa de llumins amb un quadrat retallat. “Jo enquadrava i enquadrava -va recordar ahir-. I potser, des de la ingenuïtat, van ser les millors composicions que he fet en la vida”, va afegir.

La caixa de llumins que no servia per fotografiar el vent de Tarifa ara serveix per titular La caja de cerillas, el documental de David Airob sobre Joan Guerrero que avui es presenta a les 19 h a la Sala Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet. No es tracta d’un reportatge més sobre el prestigiós fotoperiodista, autor de diversos llibres i antic col·laborador d’ El País, El Observador i El Periódico de Catalunya, entre d’altres. “És un documental sobre fotoperiodisme, sí, però del que parla en realitat és de valors”, va dir Airob, que ha trigat prop de dos anys a rodar (gairebé en solitari) el film.

Així, La caja de cerillas dóna la paraula a Guerrero. I sense veu en offni materials d’arxiu, el fotògraf desgrana tranquil·lament els moments que han marcat la seva mirada, la manera d’entendre la vida, la importància dels ideals i la poesia del treball del fotògraf. Sempre des de la humilitat, perquè Guerrero és tan rigorós com modest amb la feina. “Jo no em sento artista, sinó algú que ha volgut transmetre emocions i informar”, resumeix Guerrero. La inspiració d’Airob, per cert, va ser el documental La silla de Fernando, en què David Trueba feia parlar Fernando Fernán Gómez. “Vaig pensar que era un encert deixar constància de la seva manera de veure la vida d’una manera tan sincera i directa”, recorda Airob.

Fotògraf de la immigració

El 1964, com milers d’andalusos, Joan Guerrero va agafar el tren El Sevillano per emigrar a Catalunya. Es va instal·lar a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat absolutament marcada pels moviments demogràfics de l’època. És per això que, quan a La caja de cerillas diu “ells són jo” referint-se als immigrants, la frase no sona impostada. La immigració acabaria convertint-se en el gran tema de Guerrero, l’eix més important de la seva obra, i la seva càmera deixaria constància d’un món que aleshores menyspreaven la majoria dels fotògrafs: Santa Coloma, el Camp de la Bota, el Somorrostro, etc. “El carrer és ben bé l’ànima del fotògraf, la seva millor universitat”, afirma al film.

Per Guerrero, la immigració és el gran relat pendent del cinema català. “Falta la gran pel·lícula del tema”, assegura Guerrero. Ell, encara avui, continua retratant les transformacions brutals que ha viscut Santa Coloma i les noves onades d’immigrants. Són fotografies que ja no publica, però que “com a ciutadà” se sent “obligat” a fer.

Però, esclar, no tot ha sigut immigració i carrer en l’obra de Guerrero. “Em podia passar un matí fent fotos a Woody Allen i la tarda retratant nens a la Mina -assegura Guerrero-. Però és aquest pujar i baixar el que m’ha donat riquesa i sentiment humà”.

L’impacte d’‘Els 400 cops’

La caja de cerillas passa revista a la influència que va tenir en Guerrero una educació cinèfila. Bergman, Buñuel i De Sica van modelar la seva mirada del món, però l’impacte més gran va ser el d’Els 400 cops de Truffaut. “Aquell pla del nen mirant a la platja... Truffaut s’havia inventat un nou final”, recorda Guerrero. Però el fotògraf també s’identifica amb la fotografia dels anys 50 i 60. “La de Henri Cartier-Bresson i Robert Doisneau, que avui dia només seguim uns quants bojos”, diu.

Sense estrena prevista a la televisió i als cinemes, la projecció de demà a la Sala Singuerlín no és l’única oportunitat per veure el documental: també n’hi haurà una el 19 de juny al Dhub i una altra el 10 de juliol a la Filmoteca en el marc del festival de fotografia Docfield.

Més continguts de